PAPIROFLÈXIA DELS RECORDS

Quants anys fa que no faig
un avió de paper?
Avui n’he fet un, però és absurd.
No és l’avió...
sinó tot el que hi volava
a cada llançament.

Gerard Sabaté

¡Menos mal!

Ni todas las Misas,
ni todos los rosarios,
ni la Biblia,
ni todas las horas felices
con mis amigos,
ni todos los dulces encuentros familiares,
ni el mar, ni el perdón, ni el gesto amable,
han venido a mi auxilio.
Ni todos los libros todos,
ni todas las películas entrañables,
ni todas las canciones del mundo,
ni todas las lecciones recibidas,
ni todas las clases dadas,
ni los suculentos platos,
servidos por generosos artesanos culinarios,
ni la primavera en abril,
ni la inmortal historia,
ni todas las mujeres hermosas,
ni los goles celebrados,
ni todos los títulos, ni los carnés,
ni los chistes reídos,
ni la luna reflejada en la guitarra,
ni el helado en verano,
ni el batín del invierno,
ni la voz del desierto,
ni todos los buenos consejos
ni la locura, ni la cordura
han podido evitar
que esta tarde me aburriera
durante cinco minutos.
No bastan.¡Menos mal!

LA CARTA DEL PROFESSOR NERÓ

El professor Neró aparcà el seu vell cotxe, com cada dia, a dos quarts de nou en punt del matí. Va ser el professor més gros i somrient que vaig tenir. Els alumnes l’estimàvem i ell ens estimava. Deien que vivia dintre d’un castell amb fantasmes. Jo l’havia vist feliç per la ciutat amb la seva esposa grassa i els seus tres fills grassos. Tots tenien les galtes vermelles. Un dia vam preguntar-li perquè anava tan d’hora a l’escola i ens va dir que perquè havia llegit a Saint-Exupéry. Cada matí quan els alumnes entràvem a l’institut centenari ell ens mirava des del balcó del seu despatx fumant amb pipa i somrient. Quan entràvem a classe ell normalment estava obrint les persianes i repetint meravellat el seu famós “Sempre surt el sol”. Era el nostre professor de Literatura.

El dia en què el vam batejar amb el mot de Neró era un dilluns i durant el cap de setmana havia estat llegint les nostres primeres redaccions de les llibretes d’Expressió Escrita. Quan vam entrar, les llibretes de colors estaven arranglerades al damunt de la seva taula. Un cop asseguts, algú va preguntar-li si ja tenia les qualificacions. Seieu -va dir. Es va posar al centre i amb un revés de mà dreta bandeja l’americana per posar-se la mà a la butxaca d’on va treure una carta, la carta. Ens mirà de sota cella i va llegir en castellà el destinatari “a mis alumnos de Literatura”. Va treure dos papers manuscrits i va començar a llegir en veu més aviat alta:


Estimats escriptors putrefactes,

Pel que fa al noble art d’escriure, segurament estic davant del grup d’alumnes més inútil que ha vist aquesta escola. Les parets, avergonyides, ploren la vostra estultícia i custodien perquè la vostra vulgaritat no excedeixi els límits de l’aula. Les persianes voldrien tancar-se per a estalviar el sol que inútilment us il•lumina i no deixar-vos veure la creació bellíssima que de res no us serveix.

És inútil la tala d’arbres si els papers que utilitzeu són per a vomitar tals infàmies. Sou fills de la paraula morta!, fins el més ateu després de llegir les vostres mesquineses dirà: Descansi en pau o que Déu l’hagi perdonat!

Pel que fa als signes de puntuació, la puntuació és clara: zero.

Cap paraula vostra saltarà com papallona per a posar-se en cap cervell, ni farà volar els ulls cap a cap idea alta o lleu pensament.

Les vostres frases no seran mai trens que viatgin enlloc més enllà d’algun túnel fosc de la rutina on es perdran gola endins. Trens sense destí, de rodalies, lents, plens, incòmodes amb acomodadors que conviden a asseure’s al terra.

Hauríeu d’haver vist la cara en què les vostres mares us deixaven a l’escola aquests matí, talment amb el mateix gest amb què s’han desprès de les escombraries poc abans de llançar-vos a vosaltres. No és que no us estimin. Us estimen molt, però ahir mentre dormíeu van cometre l’error de llegir la redacció que havíeu d’entregar-me.

Llegir-vos és com mirar per la finestra estòlida i grisa de la més avorrida de les tardes!

Fills de la mentida,
hereus i pubilles de la rutina,
enterramorts somnolents de la gràcia,
apàtrides de la utopia!
Descriviu el no-res
i, a més, ho feu amb melangia!
Carcellers de la metàfora,
botxins de l’eloqüència,
aplanadors de muntanyes,
bevedors de rius,
pixa jardins, arrenca flors!
Agitadors del badall,
Ni la mort vindrà a buscar-vos!
Esteu morts!
Adoradors de la Numèrica,
Fills de la Matemàtica : 735, profe?
Molt bé! Tots contents i cap a casa!
De la tinta
vosaltres en sou els calamars!
Això sí: calamars gegants!
Calamars responsables!
De la neu en feu farina
i de la boira -que mai n’heu portada a les butxaques-
en dieu tarda avorrida!
Profanadors d’evidències,
venedors de paraules,
falsos intel•lectuals,
pseudopoetes,
profetes de l’abisme,
mercaders del temple,
ostracites de la Veritat,
caricaturistes de la Bondat,
àcrates de la Bellesa,
pianistes de la barbàrie,
gula de l’esperit,
redemptors de la ferralla,
sirenes de l’afonia,
mariners de banyera,
escopidors de llunes,
taverners de deliris,
provocadors d’aturades cardíaques,
assassins per asfixia,
noctàmbuls de la llibertat,
processionaris de torxes apagades!
Biògrafs de l’anonimat…
Feu de les vostres vides mentida
I de la meva lectura, agonia.

Professor Neró (5 minuts després de Roma)

Oda a los libros rotos

En ese libro pude
con golpe duro atravesar
sus páginas abiertas.

Con el codo hendido
rebusqué con mis manos
feroces las raíces fuertes
húmedas y arenosas,
serenas,
de mi alma en el mundo.

Y ya es mía la raíz
hasta el último punto
de los puntos.

En sus bellas palabras
comprendí
que yo nunca he comprendido
nada, y tú tampoco,
enano!

Girona, novembre de 2009

AIXÒ NO ÉS PAS UNA LLUNA

Ai, poeta!
La lluna no: la lluna.
La lluna, a l’inrevés.
No
la idea
sinó
la lluna, simplement.
Sempre buscant la sinestèsia,
la metàfora perfecta!
La lluna no: la lluna.
Sempre tot massa endins del text
Menys enllà, canta a la lluna bojament.

TOT BRILLA

De nou, tot brilla:
Veig lentes les volves de pols
a fora, i veig sense por
les volves de pols, a dins.

Brilla el pa damunt la taula
i l’aigua i el vi de dins les copes.
Sé mirar els ulls dels comensals
i les seves mans com tremolen.

Tot és bell i està en pau, de nou.
Ho sé perquè els contorns brillen
i sempre acaben tornant
per recordar-me el que perdura.

Gerard Sabaté, Camp Joliu, 2003

S’ALCEN I BREGUEN

Encara que et surtin a dolls
llàgrimes del ulls,
tu, no ploris mai
-em deia la mare.

S’han acabat les èpoques
dels s’alcen i reguen
i tu, ja t’ho avanço,
no entendràs res.
Però tranquil•la...
Perquè ningú tampoc
no entén res.

Això que et passa ara
potser és millor. Com comprendries
si no, el dolor dels altres?

Fes del teu dol,
que avui és meandre,
un camí amable

I no l’exageris massa.

Encara que et facin mal
els ulls de dolor, tu, reina,
no ploris mai: espera
perquè la fràgil línia
trencadissa
i el record difícil
et faran forta,
et faran una dona.


Gerard Sabaté, Tarragona, 1996

ELS POBLES JA SÓN BUITS

El poble és petit i les cases cauen
i els Nadals són freds i a vades neva
i la gent, tancada a casa,
fa olor de llenya.

Vora la molsa, fan tertúlia i parlen:
de pares a fills els savis mots
que passen. Mengen torrons i neules
i li cau una llàgrima a l’avi: se sent un vers
tan innocent a dalt d’un tamboret! I els cops,
al tió, fan caure sorreta de les bigues.

I els pobles petits com són
cada anyada es fan més grans:
els fills van a viure a les ciutats
i els vells al Cel, ens diuen
a brandamorts, les campanes.

Gerard Sabaté, La Torre de Fontaubella, 1994

LA CABANA

-Anem a la cabana, amic?
Hi tinc menjar: mores, cireres
i préssecs i suc de sagristia.

-Vi del capellà!?
I si vingués una nena
i ens veiés...xivates com són?

Si vingués una nena a xafardejar
li enganxaríem un xiclet
al cabell i riuríem
mentre ella, pobreta, marxa xisclant
corrent-corrent, buscant maldestre,
unes tisores bones,
que li tallin el rínxol desfet.


Gerard Sabaté, Reus, 1995

ESTIMAR I MORIR

Avui has anat de frac
a enamorar-te del bosc.
Has abraçat un per un
tots els arbres
del camí.

Has besat, cordialment,
totes les cireres que penjaven
dels arbres
del camí.

De genolls has dit
poemes a les flors
-hi havia tantes flors
que n’has hagut de dir
algun de trist. Al camí.

I si abraces i beses i dius
és pel Camí que ho fas.
Estimar i morir.


Gerard Sabaté, Reus, 1995

VOL RAS

Homes de vol ras
de cors engabiats en els seus pits.
Homes de vol ras,
que mai no fruitaran les branques
dels arbres ni els jardins
dels Altres.

Gerard Sabaté, a Vic, agost de 2009

REFLEXIONS ESTÈTIQUES (Amb les mans a les butxaques)

De la bellesa
un se’n torna sempre amb les mans a les butxaques.
Un només se sap pobre quan perd totes les riqueses i jo sóc i seré pobre
i no ho sabia.
Acabo d’estar davant de la Música
en una guitarra (què pobre, oi, una guitarra…) i la bellesa
irradiava, omplia i buidava; m’he quedat amb una pau inquieta
davant del fortuït i el sublim de cada nota que guspirajava.

No podia aplaudir. No calia.
Em molestava tota paraula vana, la música omplia
tota sola el silenci, la sala; estremia els sentits i la raó
nedava sense paraules perquè tot ja era paraula, gest
i mesura, però, ai,
de la bellesa un se’n torna sempre
amb les mans a les butxaques
i s’abracen nostàlgies i esperances
(com talment amb la Bondat i la Veritat, que és U).
Era remor de veu de Déu encarnada en ona sonora
mundana i carnal, tendra i esfereïdora, com una pregària
Però, ai, l’Art…
L’art sublima immensament, però què pobre i miserable: no redimeix!
L’art no és esperar-ho tot del món: en va, en va , en va!
La vanitat de l’art!
Només
Jesucrist
Redimeix.

Volum, so, color…dolça
litúrgia de la misèria humana
que espera.

Gerard Sabaté, València, agost de 2008

DELIRI FILIAL

Que m’acostumi a la bellesa!
Que no em preocupi ja cap noble empresa!
Que sigui el meu entendre
la mesura de totes les coses...
Faci de la mediocritat l’excel·lència!
Que el descrèdit pel món sigui la meva solvència!
Tafanejar la vida dels altres i oblidar la meva!
Gaudir del cel només en nits de lluna plena!
Viure, oh sí, com si no existís l’Eternitat,
defugir i silenciar tota cremoreta Paterna!
No tenir mai cap conversa sincera,
en aspavents, veure-ho sempre tot negre!
Repetir-me: “Qui dies passa planys empeny!”
Estirar la mà i donar el millor somriure
i oblidar l’heroi així que tanqui el llibre!
Realitzar-me amb els meus talents sublims o planya’ls!
Oh! També ser un incomprès de gran volada!
Agafar la creu que no m’espanta!
Parlar de l’amor platònicament…sense abraçar-lo!
Ja no escoltar mai res de nou; fer de la corrent la inèrcia.
Limitar en mi a Déu la seva Omnipotència
i fer-li perdre la paciència!
Demanar-me el cor i jo dar-li el ventre!
I el dia final, en la seva Presència
dur en les mans només les venes.
Oh, estimar-te sense estimar-te!
Fer de l’amor una res raonable, i no inexorable!
Cada matí, llançar els ideals com una colometa blanca.
A la tarda, jugar al billar amb l’esperança.

Gerard Sabaté, Camp Joliu, desembre de 2009

VOLDRIA SER

La meva paraula voldria ser
veritat, bondat i bellesa
que mena a Tu, un mot propllunyà.
Fer versos que amb l'arquet generós dels teus ulls
fessin sonar, trèmuls, tots els misteris.
Ésser plegats, rimats per les paraules,
al món que ens clama el cor.
Ésser per uns instants només paraula,
convertir-nos en Paraula
encarnada,
i així perfer per romandre.
Ensems,
ésser mar i boira, rocam i far
aquesta tarda.

POEMA DE BALCÓ

A l'hora que més plau,
del mas estiuenc
surto al balcó de ferro forjat.
Amb els ulls dibuixo els verds
tornassolats de la Plana de Vic,
tot just quan el torterol de fum
que exhala el cigar esdevé blau.
I a l'ànima hi brolla només un pensament:
el món és l'abraçada de Déu.

Gerard Sabaté, a Vic, agost de 2009