dissabte, 29 d’agost del 2009

REUS (WHISKYN'S)

Aquesta cançó em toca la fibra de ganxet (així és com ens anomenen als de Reus). No sé ben bé on porto aquesta fibra, però el cert és que la cançó em fa tilín. D'aquest vIdeoclip m'agrada de manera especial el ball: mans a les butxaques, donar petites passes i uns lleus cops de cintura pendulars. Tant el ritme com l'acompanyament de fons del sintetitzador també em semblen genials. Tot plegat, em recorda una frase que diu un amic meu :"Hauríem de ballar més". La de Tarragona m'esborrona està bé, però no es pot comparar...

divendres, 28 d’agost del 2009

SER, TENIR...



El cavall no fa el cavaller.

ALEGRIA (D'ANTÒNIA FONT)

Alegria és una d'aquelles cançons que et fa pensar que la música en català encara està viva i que et pot sorprendre. Aquesta és la versió de la interpretació que van fer al Liceu amb acompanyament orquestral. Diu que està content perquè tothom l'estima i ell estima a tothom: una meravellosa resposta senzilla a qüestions difícils. Bon dia i molta alegria!

dijous, 27 d’agost del 2009

MIGUEL D'ORS (QUATRE POEMES)



Miguel d'Ors va néixer a Santiago de Compostela l'any 1946. Va estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Navarra i des de 1979 és professor de literatura Espanyola a la Universitat de Granada.

CARTA

A ti, que serás siempre La Ignorada,
a ti, qúe llegaste a quién sabe qué lugar
cuando yo acababa, ay, de salir de él,
o perdiste aquel tren, no sé cuál, que te hubiera traído
al centro de mi vida,
o estabas en un banco de algún parque
un día que yo no quise pasear entre las hojas verlenianas,
a ti,
por la chacarera de tu mirada que nunca he visto,
por ese corazón que desconozco y es como una playa de
setiembre,
a ti, por todo lo que me habría obligado a amarte,
a ti, que me habrías amado hasta nunca,
que ahora puedes estar llorando
en la luz fría de una habitación de hotel,
o con tus hijos en el British Museum,
o ves el arco iris en una telaraña,
o piensas en mí sin saber que soy yo,
a ti, retrospectiva, condicional, perdida,
dondequiera que estés,
este poema.

De "Curso superior de ignorancia"


INSISTO

Mi vida: tantos días
que no estuve en El Cuzco
ni en Siena ni en Grenoble,
tantos aviones rubricando el cielo
en los que yo no iba, tantas voces
cuyo calor jamás
tocó mi corazón.
Sólo el tiempo, vacío,
sólo el tiempo, esta estepa
desesperada, sólo
ver los martes, los miércoles, los jueves,
ver cómo se suceden, implacables,
los tubos de Colgate.

De "Es cielo y es azul"


RARO ASUNTO

Raro asunto la vida: yo que pude
nacer en 1529,
o en Pittsburg o archiduque, yo que pude
ser Chesterton o un bonzo, haber nacido
gallego y d’Ors y todas estas cosas.
Raro asunto
que entre la muchedumbre de los siglos,
que existiendo la China innumerable,
y Bosnia, y las cruzadas, y los incas,
fuese a tocarme a mí precisamente
este trabajo amargo de ser yo.

De "Es cielo y es azul"


OTRO POEMA DE AMOR

Qué dicha no ser Basho, en cuya voz
florecían tan leves los ciruelos,
ni ser Beethoven con su borrasca en la frente
ni Tomás Moro en el taller de Holbein.
Qué dicha no tener
un bungalow en Denver (Colorado)
ni estar mirando desde el Fitz Roy el silencio
mineral de la tarde patagónica
ni oler la bajamar de Saint-Malo

y estar aquí contigo, respirándote, viendo
la lámpara del techo reflejada en tus ojos.

De "Curso superior de ignorancia"

dilluns, 24 d’agost del 2009

CADA COP QUE TE'N VAS ( Whiskyn's)

M'encanta escoltar i veure de tant en tant la cançó de Cada cop que te'n vas. El vídioclip em sembla molt original ja que a partir d'una idea simple com és la d'un noi que guarda una plaça de parquing i el cotxe no arriba mai, sap expressar aquesta sensació de buit en la que et pots sentir quan qui estimes se'n va.


ANTES (Xavier Escribano)



En Xavier em va enviar temps enrere un poema d’una força adverbial descomunal. Antes, es titula: aquest adverbi de temps ens recorda que tot el que haguem de fer plegats ho hauríem de fer abans de veure’ns en el mal tràngol del tanatori. Ens recorda que ens havem en el temps.


Antes de que en la noche desvelada
por un tropel de llamadas telefónicas
nos sorprenda en trémulas voces
la oscuridad de tu nombre
en suspenso.

Antes de que sea preciso dar con alguien
que recuerde el pliegue exacto de tu sonrisa
el aire soñador de tus párpados entreabiertos
el temple adusto que inventaban tus facciones

(y se preste a recomponer la máscara horizontal
de tu rostro impávido).

Antes de que los relojes del mundo
declinen servirte en bandeja sus minutos
y las citas concertadas a horas puntualísimas
-incluso en los mejores bares, en los más
amables rincones de la ciudad-
se atraganten y queden sin voz
se desvanezcan y se diluyan en tinta invisible,
y tu agenda telefónica adquiera
un penoso aire de sarcófago.

Antes de que podamos comprobar
los amplios pasillos,
las horizontales ventanas iluminadas,
el pulido suelo, las adecuadísimas láminas
escogidas en las salas de espera,
para que nadie exclame
oh, qué horror.

Antes de que todos los pronósticos
sobre la eficacia y limpidez
-amén la arquitectura impecable-
de los más modernos tanatorios de la ciudad,
se cumplan en tu particular caso.

Antes de todo eso.

Antes.


Octubre de 2006
Xavier Escribano

diumenge, 23 d’agost del 2009

SILENTS



En aquesta Europa de fulla seca
hi ha un cos de bombers
que cada dia apaga
el mal amb abundància de bé.

dissabte, 22 d’agost del 2009

L'ARBRE CENTENARI



L’Eusebi va dir-me
que ell voldria ser
com el tronc d’aquell arbre
centenari que miràvem,
i anar creixent per dintre.

El poeta lampista




És un pobre poeta lampista.
Els peus al terra
les mans als núvols
i de tant en tant
alguna descàrrega.

Ulls grisos



Ell, exaltat, buscava
crancs per entre les roques.
Aquella noia, sola,
asseguda, el va mirar.
Era una noia d’ulls grisos.

TOT BRILLA




De nou, tot brilla:
Veig lentes les volves de pols
a fora, i veig sense por
les volves de pols, a dins.

Brilla el pa damunt la taula
i l’aigua i el vi de dins les copes.
Sé mirar els ulls dels comensals
i les seves mans com tremolen.

Tot és bell i està en pau, de nou.
Ho sé perquè els contorns brillen
i sempre acaben tornant
per recordar-me el que perdura.

Gerard Sabaté, Camp Joliu, 2003

S’ALCEN I BREGUEN




Encara que et surtin a dolls
llàgrimes del ulls,
tu, no ploris mai
-em deia la mare.

S’han acabat les èpoques
dels s’alcen i reguen
i tu, ja t’ho avanço,
no entendràs res.
Però tranquil•la...
Perquè ningú tampoc
no entén res.

Això que et passa ara
potser és millor. Com comprendries
si no, el dolor dels altres?

Fes del teu dol,
que avui és meandre,
un camí amable

I no l’exageris massa.

Encara que et facin mal
els ulls de dolor, tu, reina,
no ploris mai: espera
perquè la fràgil línia
trencadissa
i el record difícil
et faran forta,
et faran una dona.


Gerard Sabaté, Tarragona, 1996

ELS POBLES JA SÓN BUITS




El poble és petit i les cases cauen
i els Nadals són freds i a vades neva
i la gent, tancada a casa,
fa olor de llenya.

Vora la molsa, fan tertúlia i parlen:
de pares a fills els savis mots
que passen. Mengen torrons i neules
i li cau una llàgrima a l’avi: se sent un vers
tan innocent a dalt d’un tamboret! I els cops,
al tió, fan caure sorreta de les bigues.

I els pobles petits com són
cada anyada es fan més grans:
els fills van a viure a les ciutats
i els vells al Cel, ens diuen
a brandamorts, les campanes.

Gerard Sabaté, La Torre de Fontaubella, 1994

LA CABANA




-Anem a la cabana, amic?
Hi tinc menjar: mores, cireres
i préssecs i suc de sagristia.

-Vi del capellà!?
I si vingués una nena
i ens veiés...xivates com són?

Si vingués una nena a xafardejar
li enganxaríem un xiclet
al cabell i riuríem
mentre ella, pobreta, marxa xisclant
corrent-corrent, buscant maldestre,
unes tisores bones,
que li tallin el rínxol desfet.


Gerard Sabaté, Reus, 1995

ESTIMAR I MORIR



Avui has anat de frac
a enamorar-te del bosc.
Has abraçat un per un
tots els arbres
del camí.

Has besat, cordialment,
totes les cireres que penjaven
dels arbres
del camí.

De genolls has dit
poemes a les flors
-hi havia tantes flors
que n’has hagut de dir
algun de trist. Al camí.

I si abraces i beses i dius
és pel Camí que ho fas.
Estimar i morir.


Gerard Sabaté, Reus, 1995

divendres, 21 d’agost del 2009

ARA



Ara,
des del més profund del meu cor d’home
fins al més profund de Déu:
hola!

Rocacorba, juliol 2008

dijous, 20 d’agost del 2009

VOL RAS




Homes de vol ras
de cors engabiats en els seus pits.
Homes de vol ras,
que mai no fruitaran les branques
dels arbres ni els jardins
dels Altres.

Gerard Sabaté, a Vic, agost de 2009

REALISME MÀGIC

En una estació qualsevol un dia...

Els albercocs i les petites collidores (Josep Carner)



Diu Iris a Mirtila :
- Amiga , jo no sé...
¿ Tants d´albercocs li deixes
al vell albercoquer ?

- Oh Iris, prou m´agrada
menjar-ne pels camins
fent festa a la dolcesa
que em raja boca endins.

Però l´hivern arriba,
i vora el foc rabent
sentim a la teulada
ballar teules i vent.

I, bell atzar, la mare,
veient-nos entristits,
i com freguem els nassos
i con bufem els dits,

ens porta, riolera,
quan cau la neu a flocs,
un pot amb confitures
de préssecs o albercocs.

Josep Carner

dilluns, 17 d’agost del 2009

REFLEXIONS ESTÈTIQUES (Amb les mans a les butxaques)




De la bellesa
un se’n torna sempre amb les mans a les butxaques.
Un només se sap pobre quan perd totes les riqueses i jo sóc i seré pobre
i no ho sabia.
Acabo d’estar davant de la Música
en una guitarra (què pobre, oi, una guitarra…) i la bellesa
irradiava, omplia i buidava; m’he quedat amb una pau inquieta
davant del fortuït i el sublim de cada nota que guspirajava.
No podia aplaudir. No calia.
Em molestava tota paraula vana, la música omplia
tota sola el silenci, la sala; estremia els sentits i la raó
nedava sense paraules perquè tot ja era paraula, gest
i mesura, però, ai,
de la bellesa un se’n torna sempre
amb les mans a les butxaques
i s’abracen nostàlgies i esperances
(com talment amb la Bondat i la Veritat, que és U).
Era remor de veu de Déu encarnada en ona sonora
mundana i carnal, tendra i esfereïdora, com una pregària
Però, ai, l’Art…
L’art sublima immensament, però què pobre i miserable: no redimeix!
L’art no és esperar-ho tot del món: en va, en va , en va!
La vanitat de l’art!
Només
Jesucrist
Redimeix.

Volum, so, color…dolça
litúrgia de la misèria humana
que espera.


Gerard Sabaté, València, agost de 2008

DELIRI FILIAL
















Que m’acostumi a la bellesa!
Que no em preocupi ja cap noble empresa!
Que sigui el meu entendre
la mesura de totes les coses...
Faci de la mediocritat l’excel·lència!
Que el descrèdit pel món sigui la meva solvència!
Tafanejar la vida dels altres i oblidar la meva!
Gaudir del cel només en nits de lluna plena!
Viure, oh sí, com si no existís l’Eternitat,
defugir i silenciar tota cremoreta Paterna!
No tenir mai cap conversa sincera,
en aspavents, veure-ho sempre tot negre!
Repetir-me: “Qui dies passa planys empeny!”
Estirar la mà i donar el millor somriure
i oblidar l’heroi així que tanqui el llibre!
Realitzar-me amb els meus talents sublims o planya’ls!
Oh! També ser un incomprès de gran volada!
Agafar la creu que no m’espanta!
Parlar de l’amor platònicament…sense abraçar-lo!
Ja no escoltar mai res de nou; fer de la corrent la inèrcia.
Limitar en mi a Déu la seva Omnipotència
i fer-li perdre la paciència!
Demanar-me el cor i jo dar-li el ventre!
I el dia final, en la seva Presència
dur en les mans només les venes.
Oh, estimar-te sense estimar-te!
Fer de l’amor una res raonable, i no inexorable!
Cada matí, llançar els ideals com una colometa blanca.
A la tarda, jugar al billar amb l’esperança.

Gerard Sabaté, Camp Joliu, desembre de 2009

El Drama del desangelat o l'elogi del Passeig (a propòsit de Gabriel García Márquez)







No vull parlar ara d’una tristesa gran, d’aquelles que només podria tornar-te l’alegria la resurrecció del difunt o una confessió ben feta. Voldria parlar d’aquella mena de deixondiment de l’esperit que et posa tristot i a la qual no cal donar gaire importància per la seva condició passatgera, de tempresta d’estiu.

Però hi ha vegades que a un, no sé sap ben bé per quins intricats de l’ànima, se li fonen els ploms. No és de manera sobtada, sinó gradual, gairebé imperceptible, però quan te n’adones entres en un estat de deixadesa somnolent, del color de la cendra; la teva vida alegre entra suau en un àmbit de penombra. Ets un marc torçat que cal dreçar. Els teus lligams emocionals no arrelen en res on agafar-se: en el lloc i temps que ocupes ja no hi pintes res. És llavors que has de moure fitxa.

Una alternativa positiva pot ser la d’anar a passejar. Anar a fer aquell passeig que la saviesa de les mares t’aconsellaven fer quan et començaven a veure amb cara de pomes agres:“nen, et convé prendre l’aire”. Prendre l’aire...Què fàcil! A vegades la farmacopea dels mals és tan senzilla, tan poc burocràtica que és un plaer. Fins i tot el gran Sant Tomàs de la Summa Teològica proposava un prosaic consell a aquells que començaven a patir-ne els símptomes d’aquella dama lletja que anomenem tristesa: una bona dutxa i fer hores de son.

Un cop presa la determinació i tanques la porta de casa ja està: ja ets a Nàrnia. Després, el doctor Passeig, se n’encarrega de la resta. I ho fa de mil formes diverses: la bellesa del paisatge, una trobada inopinada, l’absurd d’un comentari que caces, la reacció innocent d’una criatura...Tan hi fa, tornes a casa amb l’ànima encaixada. Recordo un poema que ve al cas d’aquesta estampa: un home que sortia de casa trist i se n’anava a passejar per la neu. Al passar per sota un arbre un corb va emprendre el vol i el saltironet provocat a la branca va fer que se li precipités un floc generós de neu que se li esclafà al cap. Aquell fet, diu el personatge del poema, “em va salvar d’un dia desagradós”.

El text del Drama del Desencantado de Gabriel García Márquez (Colòmbia, 1927) és un bon exemple d’aquests passeigs. Jo no et recomano un trajecte tan vertical, irreversible i dràstic com el de la lectura que ara et proposo, sinó una cosa més horitzontal, més nostrada.


...el drama del desencantat que es precipità al carrer des del desè pis, i a mesura que anava caient anava veient a través de les finestres la intimitat dels seus veïns, les petites tragèdies domèstiques, els amors furtius, els breus instants de felicitat, notícies de les quals no havien arribat mai a l’escala comú, de tal manera que a l’instant de rebentar-se contra el paviment del carrer havia canviat per complet la seva concepció del món, i havia arribat a la conclusió de què aquella vida que abandonava per a sempre per la porta falsa valia la pena de ser viscuda.




divendres, 14 d’agost del 2009

VOLDRIA SER









La meva paraula voldria ser
veritat, bondat i bellesa
que mena a Tu, un mot propllunyà.
Fer versos que amb l'arquet generós dels teus ulls
fessin sonar, trèmuls, tots els misteris.
Ésser plegats, rimats per les paraules,
al món que ens clama el cor.
Ésser per uns instants només paraula,
convertir-nos en Paraula
encarnada,
i així perfer per romandre.
Ensems,
ésser mar i boira, rocam i far
aquesta tarda.

SET VERSOS TRENCATS


Era un senyor italià d’edat avançada que es passava les hores bevent, era un borratxo de soca-rel. Explica la llegenda que un dia va estar mitja hora pixant.



Vaig quedar amb el meu antic professor de filosofia de batxillerat per comentar-li un possible tema per a la tesina. Havíem compartit temps feliços, amics comuns, la música –ell tocava la flauta travessera i jo la guitarra-, els dos escrivíem...Ara és un gran professor d’universitat. La conversa va ser a l’arena de la platja de Badalona, encantadora. Tota va ser enriquidora però recordo, incisiu, un moment de la conversa: “Gerard, t’estàs tornant un racionalista”.


El seu director espiritual l’esbroncava:
“Esa voz de santo...”


Com un ocell que no pot parar de volar
perquè rere cada imatge en veu una de nova:
com una Promesa.


I de sobte,
estrenar un nou dia.
Per què?


Jo crec...
-en la complexitat-
Per Jesum Cristum Dominum Nostrum.


Senyor,
Quina finor de pètal
Quan entres pels meus llavis!

LA PROVIDÈNCIA









La tieta em demanava que resés per ella.
I jo pensava: si Déu és l’Atenció plena!
Jo resaré, en tot cas, perquè ens en adonem.

dijous, 13 d’agost del 2009

BERNSTEIN I CARRERAS A WEST SIDE STORY

Aquestes imatges em van impactar quan les vaig veure per primera vegada i encara continuen agradant-me. Es tracta d’un moment de l’enregistrament de la cançó Maria per a la pel-lícula West Side Story on un jove Josep Carreras (1946) que no té el dia, no li acaben de sortir les coses bé i el director musical, Leonard Bernstein (1918-1990) l’esbronca tendrament. Al dia següent, emperò, brodarà la cançó. És un vídeo fabulós que té de tot: tensió, una càmera que va seguint la reacció de tots els personatges, bellesa musical, plasticitat en les expressions facials i en les mans i, sobretot, veure la professionalitat com treballen “els grans” a l’hora feliç en què s’enregistrà aquesta cançó que perdurarà en el temps com una de les cançons d’amor més maques.

VAIG FUGIR ALS BOSCOS



Henry David Thoreau, Concord, Massachusets, (1817-1862). Aquestes paraules surten a El Club dels poetes morts. Aquests autor va materialitzar el somni de ”a veure si marxo de la civilització durant un parell d’anyets (1845-1847) i visc envoltat de natura al bosc, on crec que trobaré l’autèntica vida”. Aquesta experiència ens l’explica al llibre Walden, o la vida al bosc. Aquesta vivència no va ser, segurament, com havia idealitzat; ignorava la por davant els udols inquietants dels llops…Però no deixa de ser un relat sorprenent i un valent testimoni de fugida per a trobar-se. És fàcil de memoritzar i, a vegades, et surt de la boca quan menys t’ho esperes. La frase en negreta és maquíssima.



Vaig fugir als boscos perquè desitjava viure amb un únic propòsit: fer front, només, als fets essencials de la vida, i veure si era capaç d'aprendre tot allò que m'havia d'ensenyar. No volia descobrir, a l'hora de la mort, que ni tan sols no havia viscut. No desitjava viure res més que no fos vida - m'agrada tant, la vida...-, ni practicar la resignació, tret que no fos absolutament necessari. Volia viure a fons i esprémer tota la substància de la vida, d'una manera tan ferma i espartana que en foragités tot allò que no li era propi, fer una neteja dràstica d'allò que li era marginal, reduir la vida a la seva mínima essència i, si resultés mesquina, extreure'n tota la genuïna mesquinesa i fer-la conèixer al món; però si fos sublim, conèixer-la per pròpia experiència i ser capaç d'explicar-ne la veritat després d'aquella propera excursió.

dimecres, 12 d’agost del 2009

POEMA DE BALCÓ



















A l'hora que més plau,
del mas estiuenc
surto al balcó de ferro forjat.
Amb els ulls dibuixo els verds
tornassolats de la Plana de Vic,
tot just quan el torterol de fum
que exhala el cigar esdevé blau.
I a l'ànima hi brolla només un pensament:

el món és l'abraçada de Déu.

Gerard Sabaté, a Vic, agost de 2009

dimarts, 11 d’agost del 2009



Rainer Maria RILKE (1875-1926)

Poeta nascut a Praga el 1875. A 51 anys, morí de leucèmia, provocada per haver-se punxat amb les espines d’una rosa del seu jardí a Suïssa.



M’espanta la paraula dels homes.
Ho saben expressar tot tan clar!
I això es diu gos i, allò, casa,
i el principi està aquí, i allí la fi.

M’espanta el seu dir, el seu joc en broma;
saben tot el que és i el que va ser:
No hi ha muntanya per a ells desconeguda
la seva hisenda i el seu jardí llinden amb Déu.

Sempre us he d’avisar: no us hi apropeu!
M’agrada escoltar les coses com canten.
Les toqueu: i elles són mudes i quietes.
Vosaltres em mateu totes les coses.