dissabte, 26 de setembre del 2009

EL CANT DELS OCELLS. PAU CASALS

AVUI FAIG DEL BLOC UNA BRANCA

dimecres, 23 de setembre del 2009

ÀNGEL DE SARAH MCLACHLAN A LIVE 8

Live 8 ens ha deixat molts grans moments, però deixa'm que repesqui ara aquesta cançó de Sarah Mclachlan titulada Àngel. He estat a punt de posar el vídeo amb la lletra subtitulada al castellà, però no fa falta. Quina veu més maca té aquesta noia! I la meva debilitat, el piano. És especialment bonica cap al final de la cançó, quan comença a fer -com diria Pla- arabescos amb la veu. Quan l'escoltava em venien a la memòria aquelles paraules pomposes de Bodelaire "La Música m'ullprèn com una mar".

diumenge, 13 de setembre del 2009

JOAN MARGARIT. TRES POEMES



Joan Margarit és un poeta que segueixo des de fa temps, a partir que ens va venir a recitar els seus versos a la Facultat de Lletres de Tarragona. Més tard vaig fer un treball de la seva obra escrita fins aleshores. Dies enrere, remenant per les carpetes vaig trobar el treball corregit. Com em va agradar veure'l ple d'anotacions i correccions del professor Magí Sunyer! Ara que sóc profe sé el que costa corregir bé un treball. Magí, des d'aquí el meu agraiment. Margarit ha rebut últimament el Premi Nacional de Poesia. Te'l recomano molt, a més a més, a la pàgina web oficial de l'autor pots escoltar poemes recitats per ell mateix. Espero fer-ne una altra tria, però avui m'ha vingut a tomb de publicar-ne aquests tres. El primer parla de la música com a cuirassa per la vida; el segon parla de la seva filla, discapacitada, i d'ell mateix. L'últim és una altra reflexió sobre la utilitat de la poesia.

UN NOI

M'agrada, mentre assaja, d'escoltar-lo.
Això ho has encertat, penso. I el veig
tímid, preocupat pels seus compassos,
fent-se fort amb la música. No-res
més entranyable i perillós que el saxo
entre les joves mans.
Però la música l'empararà.
Ha deixat de tocar,
i després d'una estona de silenci
el sento iniciar una melodia
càlida i lenta com un vell amor.
El saxo és l'armadura
brunyida pel seu so.
Ni les fredes cuirasses, ni els hermètics
cims lluents, ni els pesants escuts de bronze
que en la Ilíada duien els herois,
mai no podrien protegir-lo tant.


ELS ULLS DEL RETROVISOR

Ja estem acostumats els dos, Joana,
que aquesta lentitud,
quan recolzes les crosses i vas baixant del cotxe,
desperti les botzines i el seu insult abstracte.
Em fa feliç la teva companyia
i el somriure d'un cos que està molt lluny
del que sempre s'ha dit de la bellesa,
la penosa bellesa, tan distant.
L'he canviat per la seducció
de la tendresa que il•lumina
el buit deixat per la raó al teu rostre.
I, quan em miro en el retrovisor,
no veig uns ulls senzills de reconèixer,
perquè hi brilla l'amor que hi han deixat
tantes mirades, i la llum, i l'ombra
del que he vist, i la pau que reflecteix
la teva lentitud, que és dins de mi.
És tan gran la riquesa que no sembla
que aquests ulls del mirall puguin ser els meus.
Joan Margarit

L’EDUCACIO SENTIMENTAL

Solia dir-me amb el seu vell menyspreu:
no serveix per a res la poesia.
Volia ensinistrar-me en un infern
on distreure’s és perdre la partida
i on només els diners fan passar el fred
de l’edat. Però en canvi no sabia
que és per això mateix que la necessitem,
i que cal rastrejar la poesia
pels hospitals i pels jutjats: més tard
ja acabarà parlant de l’estimada.
Hi ha poesia fins i tot en gent
com el meu pare, que odià la vida.
I tenia raó en allò que deia:
no serveix per a res, la que ell llegia.

dijous, 10 de setembre del 2009

MIGUEL GILA. TONTXU

M'agraden moltes cançons de Tontxo, però n'hi ha una que em sembla especialment entranyable, la que parla de l'humorista Gila (EPD). Ara m'ha vingut l'anècdota d'en Txema que es pensava de petit que el seu avi es deia Pau Descansi perquè a casa sempre deien l'avi, en pau descansi...Tornant a la cançó, doncs això, que la dedica a en Gila i que em va sorprendre en el disc perquè no me l'esperava una temàtica així en un cantautor, però, com diu la frase: "Encara no s'han alçat els murs que diguin al geni: d'aquí no passaràs!"


dimecres, 9 de setembre del 2009

LA STORIA. FRANCESCO DE GREGORI

Aquesta cançó me la va passar l'Eudald que té una part del seu cor a Roma. La primera frase de la cançó ja em va lligar a escoltar-la tota i a posar-la a la llista de les meves cançons preferides: "La història som nosaltres". És una cançó enigmàtica, suggestiva: què vol dir això que la història som nosaltres?



La storia siamo noi, nessuno si senta offeso,
siamo noi questo prato di aghi sotto il cielo.
La storia siamo noi, attenzione, nessuno si senta escluso.
La storia siamo noi, siamo noi queste onde nel mare,
questo rumore che rompe il silenzio,
questo silenzio così duro da masticare.
E poi ti dicono "Tutti sono uguali,
tutti rubano alla stessa maniera".
Ma è solo un modo per convincerti
a restare chiuso dentro casa quando viene la sera.
Però la storia non si ferma davvero davanti a un portone,
la storia entra dentro le stanze, le brucia,
la storia dà torto e dà ragione.
La storia siamo noi, siamo noi che scriviamo le lettere,
siamo noi che abbiamo tutto da vincere, tutto da perdere.
E poi la gente, (perchè è la gente che fa la storia)
quando si tratta di scegliere e di andare,
te la ritrovi tutta con gli occhi aperti,
che sanno benissimo cosa fare.
Quelli che hanno letto milioni di libri
e quelli che non sanno nemmeno parlare,
ed è per questo che la storia dà i brividi,
perchè nessuno la può fermare.
La storia siamo noi, siamo noi padri e figli,
siamo noi, bella ciao, che partiamo.
La storia non ha nascondigli,
la storia non passa la mano.
La storia siamo noi, siamo noi questo piatto di grano.



La historia somos nosotros, nadie se sienta ofendido,/ somos nosotros este prado de agujas bajo el cielo./ La historia somos nosotros, atención, nadie se sienta excluido./ La historia somos nosotros, somos nosotros esta ola en el mar./ este rumor que rompe el silencio,/ este silencio tan duro de relatar.
Y luego te dicen "Todos son iguales,/ todos roban de la misma manera"./ Pero es sólo un modo de convencerte/ de que te quedes encerrado en casa cuando llega la tarde./ Pero la historia no se detiene ciertamente ante un portón,/ la historia entra dentro de las habitaciones, las incendia,/ la historia da error y da razón.
La historia somos nosotros, somos nosotros quienes escribimos la carta,/ somos nosotros quienes tenemos todas las de ganar, todas las de perder./ Y luego la gente (porque es la gente la que hace la historia)/ cuando se trata de elegir y de caminar,/ te la encuentras a toda con los ojos abiertos,/ que saben muy bien qué hacer.
Los que han leído millones de libros/ y los que no saben ni siquiera hablar,/ y es por esto que la historia da escalofríos,/ porque ninguno la puede parar./ La historia somos nosotros, somos nosotros padres e hijos,/ somos nosotros, bella ciao, que partimos./ La historia no tiene escondrijos,/ la historia no pasa la mano.
La historia somos nosotros, somos nosotros este plato de trigo.

dimarts, 8 de setembre del 2009

RECUERDO. ISMAEL SERRANO

Si ara no la pots escoltar fins el final deixa-la per més tard o pel mai. Es tracta d'una versió a veu i piano de la cançó Recuerdo d'Ismael Serrano en concert. És una cançó que conté una bona història i està ben dramatitzada, ben interpretada. Pot ser que no sigui del teu gust, però si hi entres és una petita meravella.

dimarts, 1 de setembre del 2009

NON MULTA SED MULTUM




De tres despistats:
-Mira, és romànic.
-No, és gòtic.
(I Déu dins)

AIXÒ NO ÉS PAS UNA LLUNA



Ai, poeta!
La lluna no: la lluna.
La lluna, a l’inrevés.
No
la idea
sinó
la lluna, simplement.
Sempre buscant la sinestèsia,
la metàfora perfecta!
La lluna no: la lluna.
Sempre tot massa endins del text
Menys enllà, canta a la lluna bojament.