diumenge, 13 de setembre de 2009

JOAN MARGARIT. TRES POEMES



Joan Margarit és un poeta que segueixo des de fa temps, a partir que ens va venir a recitar els seus versos a la Facultat de Lletres de Tarragona. Més tard vaig fer un treball de la seva obra escrita fins aleshores. Dies enrere, remenant per les carpetes vaig trobar el treball corregit. Com em va agradar veure'l ple d'anotacions i correccions del professor Magí Sunyer! Ara que sóc profe sé el que costa corregir bé un treball. Magí, des d'aquí el meu agraiment. Margarit ha rebut últimament el Premi Nacional de Poesia. Te'l recomano molt, a més a més, a la pàgina web oficial de l'autor pots escoltar poemes recitats per ell mateix. Espero fer-ne una altra tria, però avui m'ha vingut a tomb de publicar-ne aquests tres. El primer parla de la música com a cuirassa per la vida; el segon parla de la seva filla, discapacitada, i d'ell mateix. L'últim és una altra reflexió sobre la utilitat de la poesia.

UN NOI

M'agrada, mentre assaja, d'escoltar-lo.
Això ho has encertat, penso. I el veig
tímid, preocupat pels seus compassos,
fent-se fort amb la música. No-res
més entranyable i perillós que el saxo
entre les joves mans.
Però la música l'empararà.
Ha deixat de tocar,
i després d'una estona de silenci
el sento iniciar una melodia
càlida i lenta com un vell amor.
El saxo és l'armadura
brunyida pel seu so.
Ni les fredes cuirasses, ni els hermètics
cims lluents, ni els pesants escuts de bronze
que en la Ilíada duien els herois,
mai no podrien protegir-lo tant.


ELS ULLS DEL RETROVISOR

Ja estem acostumats els dos, Joana,
que aquesta lentitud,
quan recolzes les crosses i vas baixant del cotxe,
desperti les botzines i el seu insult abstracte.
Em fa feliç la teva companyia
i el somriure d'un cos que està molt lluny
del que sempre s'ha dit de la bellesa,
la penosa bellesa, tan distant.
L'he canviat per la seducció
de la tendresa que il•lumina
el buit deixat per la raó al teu rostre.
I, quan em miro en el retrovisor,
no veig uns ulls senzills de reconèixer,
perquè hi brilla l'amor que hi han deixat
tantes mirades, i la llum, i l'ombra
del que he vist, i la pau que reflecteix
la teva lentitud, que és dins de mi.
És tan gran la riquesa que no sembla
que aquests ulls del mirall puguin ser els meus.
Joan Margarit

L’EDUCACIO SENTIMENTAL

Solia dir-me amb el seu vell menyspreu:
no serveix per a res la poesia.
Volia ensinistrar-me en un infern
on distreure’s és perdre la partida
i on només els diners fan passar el fred
de l’edat. Però en canvi no sabia
que és per això mateix que la necessitem,
i que cal rastrejar la poesia
pels hospitals i pels jutjats: més tard
ja acabarà parlant de l’estimada.
Hi ha poesia fins i tot en gent
com el meu pare, que odià la vida.
I tenia raó en allò que deia:
no serveix per a res, la que ell llegia.

2 comentaris:

  1. Gerard!!! Margarit és genial!! Val molt la pena la reformulació que ha fet de Cartes a un jove poeta de Rilke!! M'ha encantat!! Tens un paladar poètic molt fi!!!

    ResponElimina
  2. Amb tries com aquesta, em serà fàcil afeccionar-me als teus poetes.

    ResponElimina