diumenge, 3 de gener de 2010

LA CARTA DEL PROFESSOR NERÓ



El professor Neró aparcà el seu vell cotxe, com cada dia, a dos quarts de nou en punt del matí. Va ser el professor més gros i somrient que vaig tenir. Els alumnes l’estimàvem i ell ens estimava. Deien que vivia dintre d’un castell amb fantasmes. Jo l’havia vist feliç per la ciutat amb la seva esposa grassa i els seus tres fills grassos. Tots tenien les galtes vermelles. Un dia vam preguntar-li perquè anava tan d’hora a l’escola i ens va dir que perquè havia llegit a Saint-Exupéry. Cada matí quan els alumnes entràvem a l’institut centenari ell ens mirava des del balcó del seu despatx fumant amb pipa i somrient. Quan entràvem a classe ell normalment estava obrint les persianes i repetint meravellat el seu famós “Sempre surt el sol”. Era el nostre professor de Literatura.

El dia en què el vam batejar amb el mot de Neró era un dilluns i durant el cap de setmana havia estat llegint les nostres primeres redaccions de les llibretes d’Expressió Escrita. Quan vam entrar, les llibretes de colors estaven arranglerades al damunt de la seva taula. Un cop asseguts, algú va preguntar-li si ja tenia les qualificacions. Seieu -va dir. Es va posar al centre i amb un revés de mà dreta bandeja l’americana per posar-se la mà a la butxaca d’on va treure una carta, la carta. Ens mirà de sota cella i va llegir en castellà el destinatari “a mis alumnos de Literatura”. Va treure dos papers manuscrits i va començar a llegir en veu més aviat alta:


Estimats escriptors putrefactes,

Pel que fa al noble art d’escriure, segurament estic davant del grup d’alumnes més inútil que ha vist aquesta escola. Les parets, avergonyides, ploren la vostra estultícia i custodien perquè la vostra vulgaritat no excedeixi els límits de l’aula. Les persianes voldrien tancar-se per a estalviar el sol que inútilment us il•lumina i no deixar-vos veure la creació bellíssima que de res no us serveix.

És inútil la tala d’arbres si els papers que utilitzeu són per a vomitar tals infàmies. Sou fills de la paraula morta!, fins el més ateu després de llegir les vostres mesquineses dirà: Descansi en pau o que Déu l’hagi perdonat!

Pel que fa als signes de puntuació, la puntuació és clara: zero.

Cap paraula vostra saltarà com papallona per a posar-se en cap cervell, ni farà volar els ulls cap a cap idea alta o lleu pensament.

Les vostres frases no seran mai trens que viatgin enlloc més enllà d’algun túnel fosc de la rutina on es perdran gola endins. Trens sense destí, de rodalies, lents, plens, incòmodes amb acomodadors que conviden a asseure’s al terra.

Hauríeu d’haver vist la cara en què les vostres mares us deixaven a l’escola aquests matí, talment amb el mateix gest amb què s’han desprès de les escombraries poc abans de llançar-vos a vosaltres. No és que no us estimin. Us estimen molt, però ahir mentre dormíeu van cometre l’error de llegir la redacció que havíeu d’entregar-me.

Llegir-vos és com mirar per la finestra estòlida i grisa de la més avorrida de les tardes!

Fills de la mentida,
hereus i pubilles de la rutina,
enterramorts somnolents de la gràcia,
apàtrides de la utopia!
Descriviu el no-res
i, a més, ho feu amb melangia!
Carcellers de la metàfora,
botxins de l’eloqüència,
aplanadors de muntanyes,
bevedors de rius,
pixa jardins, arrenca flors!
Agitadors del badall,
Ni la mort vindrà a buscar-vos!
Esteu morts!
Adoradors de la Numèrica,
Fills de la Matemàtica : 735, profe?
Molt bé! Tots contents i cap a casa!
De la tinta
vosaltres en sou els calamars!
Això sí: calamars gegants!
Calamars responsables!
De la neu en feu farina
i de la boira -que mai n’heu portada a les butxaques-
en dieu tarda avorrida!
Profanadors d’evidències,
venedors de paraules,
falsos intel•lectuals,
pseudopoetes,
profetes de l’abisme,
mercaders del temple,
ostracites de la Veritat,
caricaturistes de la Bondat,
àcrates de la Bellesa,
pianistes de la barbàrie,
gula de l’esperit,
redemptors de la ferralla,
sirenes de l’afonia,
mariners de banyera,
escopidors de llunes,
taverners de deliris,
provocadors d’aturades cardíaques,
assassins per asfixia,
noctàmbuls de la llibertat,
processionaris de torxes apagades!
Biògrafs de l’anonimat…
Feu de les vostres vides mentida
I de la meva lectura, agonia.

Professor Neró (5 minuts després de Roma)

9 comentaris:

  1. En Gerard Quintana també va ser alumne d'aquest paio?

    ResponElimina
  2. Es nota que tens temps lliure i no només vas al Media Mark!!
    Està molt bé, de debó!!
    Jaume

    ResponElimina
  3. Felicitats novament pel teu aniversari. No podries escriure coses més curtes? Està molt bé, però és massa llarg per llegir-lo en 1 minut.

    ResponElimina
  4. Farri, quants bolets trobes, tu, amb un minut? Moltes gràcies, heroi! Txeics, efectivament. Joan, l'elogi el veig com amor d'amistat. Arxer, vas trobar les pastanagues al final al Media Mark? Una abraçada a tots! Gerard S.

    ResponElimina
  5. Ostres, molt bo i merci per la ratafia. Tu si que saps com sobornar-me!!!!

    ResponElimina
  6. ostres déu ni dorrrrrrrrrrrr! al principi he pensat amb determinats profes de la urv tipus arnal i altres... perà al final mha retornat al cap el dire de la puigcerver: un gran motivador!

    ResponElimina