dilluns, 17 d’agost del 2009

El Drama del desangelat o l'elogi del Passeig (a propòsit de Gabriel García Márquez)







No vull parlar ara d’una tristesa gran, d’aquelles que només podria tornar-te l’alegria la resurrecció del difunt o una confessió ben feta. Voldria parlar d’aquella mena de deixondiment de l’esperit que et posa tristot i a la qual no cal donar gaire importància per la seva condició passatgera, de tempresta d’estiu.

Però hi ha vegades que a un, no sé sap ben bé per quins intricats de l’ànima, se li fonen els ploms. No és de manera sobtada, sinó gradual, gairebé imperceptible, però quan te n’adones entres en un estat de deixadesa somnolent, del color de la cendra; la teva vida alegre entra suau en un àmbit de penombra. Ets un marc torçat que cal dreçar. Els teus lligams emocionals no arrelen en res on agafar-se: en el lloc i temps que ocupes ja no hi pintes res. És llavors que has de moure fitxa.

Una alternativa positiva pot ser la d’anar a passejar. Anar a fer aquell passeig que la saviesa de les mares t’aconsellaven fer quan et començaven a veure amb cara de pomes agres:“nen, et convé prendre l’aire”. Prendre l’aire...Què fàcil! A vegades la farmacopea dels mals és tan senzilla, tan poc burocràtica que és un plaer. Fins i tot el gran Sant Tomàs de la Summa Teològica proposava un prosaic consell a aquells que començaven a patir-ne els símptomes d’aquella dama lletja que anomenem tristesa: una bona dutxa i fer hores de son.

Un cop presa la determinació i tanques la porta de casa ja està: ja ets a Nàrnia. Després, el doctor Passeig, se n’encarrega de la resta. I ho fa de mil formes diverses: la bellesa del paisatge, una trobada inopinada, l’absurd d’un comentari que caces, la reacció innocent d’una criatura...Tan hi fa, tornes a casa amb l’ànima encaixada. Recordo un poema que ve al cas d’aquesta estampa: un home que sortia de casa trist i se n’anava a passejar per la neu. Al passar per sota un arbre un corb va emprendre el vol i el saltironet provocat a la branca va fer que se li precipités un floc generós de neu que se li esclafà al cap. Aquell fet, diu el personatge del poema, “em va salvar d’un dia desagradós”.

El text del Drama del Desencantado de Gabriel García Márquez (Colòmbia, 1927) és un bon exemple d’aquests passeigs. Jo no et recomano un trajecte tan vertical, irreversible i dràstic com el de la lectura que ara et proposo, sinó una cosa més horitzontal, més nostrada.


...el drama del desencantat que es precipità al carrer des del desè pis, i a mesura que anava caient anava veient a través de les finestres la intimitat dels seus veïns, les petites tragèdies domèstiques, els amors furtius, els breus instants de felicitat, notícies de les quals no havien arribat mai a l’escala comú, de tal manera que a l’instant de rebentar-se contra el paviment del carrer havia canviat per complet la seva concepció del món, i havia arribat a la conclusió de què aquella vida que abandonava per a sempre per la porta falsa valia la pena de ser viscuda.




1 comentari:

  1. Ahir no havia vist aquest escrit teu, però sort que ara l'he vist! Les imatges, les idees… M'agafen ganes d'anar a fer un tomb! :-)

    ResponElimina