Era un senyor italià d’edat avançada que es passava les hores bevent, era un borratxo de soca-rel. Explica la llegenda que un dia va estar mitja hora pixant.
Vaig quedar amb el meu antic professor de filosofia de batxillerat per comentar-li un possible tema per a la tesina. Havíem compartit temps feliços, amics comuns, la música –ell tocava la flauta travessera i jo la guitarra-, els dos escrivíem...Ara és un gran professor d’universitat. La conversa va ser a l’arena de la platja de Badalona, encantadora. Tota va ser enriquidora però recordo, incisiu, un moment de la conversa: “Gerard, t’estàs tornant un racionalista”.
El seu director espiritual l’esbroncava:
“Esa voz de santo...”
Com un ocell que no pot parar de volar
perquè rere cada imatge en veu una de nova:
com una Promesa.
I de sobte,
estrenar un nou dia.
Per què?
Jo crec...
-en la complexitat-
Per Jesum Cristum Dominum Nostrum.
Senyor,
Quina finor de pètal
Quan entres pels meus llavis!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada