dilluns, 26 d’octubre de 2009

POTSER TAMPOC ÉS UNA IDEA TAN DESAFORADA. A QUÈ BALLEM, NOSALTRES?



En El Gran libro de la Luna de Vicente Cassanya recull un fet curiós tot dient que una de les anècdotes més impressionants de la lluna es narra a Retorno a la diosa, d’Edward C. Whitmont. En aquesta obra l’antropòleg Colin Turnbull relata una experiència que va viure a l’Àfrica i la recorda així:

Una nit en particular persistirà sempre en la meva memòria, perquè crec que aquella nit vaig aprendre fins a quin punt els éssers humans civilitzats ens hem allunyat de la realitat.

Hi havia lluna plena, de tal manera que el ball s’havia perllongat més del que era habitual. Just abans d’anar-me’n a dormir, estava jo aturat a l’entrada de la meva cabana quan vaig escoltar un soroll curiós que procedia del proper bopi, terreny de joc dels nens. Em va sorprendre perquè de nit els pigmeus no acostumen a sortir del campament principal. Em vaig apropar per saber de què es tractava.

Allà, en el petit clar inundat de llum platejada, hi estava el refinat Kenge, vestit amb un atuell de tela de corna adornat amb fulles, amb una flor subjectada al cabell. Estava completament sol, ballant i cantant corficat, mentre mirava cap a dalt, cap a les copes dels arbres.

Però Kenge era el més gran donjuan que hi havia en molts kilòmetres a la rodona, així que després d’observar-lo durant una estona, vaig sortir al clar i vaig preguntar-li bromejant per què ballava sol. S’aturà, es girà a poc a poc i em va mirar com si jo fos l’ésser més imbècil del món; estava sorpresíssim de la meva estupidesa.

“Però si no estic ballant sol -va dir. Estic ballant amb el bosc, ballant amb la lluna.”Després, amb la major despreocupació, m’ignorà i va seguir el seu ball d’amor i de vida.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

POTSER LA LITERATURA NOMÉS SIGUI AIXÒ



LITERATURA
Si aceptáramos la posibilidad
de que alguien exclamara:
“Dios mío, qué hecho polvo estoy!”
sin mayores aspavientos
ni necesidad de exégesis alguna,
sería preciso reescribir
la inmortal historia
de ese fraude que se ha dado en llamar
Literatura.
Y además
nos quedaríamos en paro.

ROGER WOLFE (Westerham, 1962)

dilluns, 12 d’octubre de 2009

AGAINST ALL ODDS. PHIL COLLINS

Només la cançó és la metàfora dels sons



Com de bonic seria això: poder asseure's davant d'un piano i, després d'uns instants de silenciós recolliment on busques el to i el sentiment que et va portar a crear aquella cançó,començar a cantar i amb l'esclat d'aquesta pirotècnia de notes i silencis parar el món i fer-lo més bonic durant tres o quatre minuts. I parlar i cantar a cor-què-vols, sense fregament, de les fades bones que et volen per la biblioteca de l'ànima, o dels corbs foscos que et surten d'algunes lleixes, alliberar del teu silenci de segles el crit contingut que et colpeja les entranyes, convertir-te en el so que tenen les idees i les vivències en la teva vida i en la vida dels altres. Revelar al món la metàfora dels sons. Però això seria, com diu el títol d'aquesta cançó, contra tot pronòstic.