divendres, 14 de maig de 2010

MENUDA D'IMMIGRASONS

A la poesia preciosa d'en Serrat ara s'hi suma aquest timbre de veu espectacular. Últimament m'han fet pensar unes paraules d'en Llach: en Lluís diu que d'una cançó el primer que el fascina és el timbre de veu, després la melodia i, per últim, la lletra. El timbre suau i tendre d'aquesta mossa em corrobora l'opinió de Lluís Llach. A aquest post no li feien falta explicacions. Que el disfrutis!



Pensa en mi, menuda, pensa en mi
quan les bruixes t'esgarrapin de matí.
No et faré més tebi el fred
ni més dolç el cafè amb llet
però pensa en mi,
menuda,
pensa en mi.

Pensa en mi quan no t'arribi el sou
o quan t'arrambin en el metro a quarts de nou.

I porta'm
brodat a la teva brusa
o pintat en el teu somriure vermell.
Gronxa'm
de les teves arracades.
Volta'm amb els teus anells
i deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, entre goig i pena
abraçat contra el poema
que llegeixes d'amagat.

Badallarà mandrosa la ciutat
quan marquis l'hora i obris les finestres del despatx
i t'espolsis els ocells
que fan niu dels teus cabells;
et diu al cor
que l'ocell engabiat, mor.

Ells em duen a les plomes somnis i batecs
quan colpegen els meus vidres els seus becs.

I em conten
la història blanca i menuda
que entre quatre parets es marceix.
Piulen
que es mor la primavera
quan no pot anar a passeig.
Deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, i encén la cara.
Pensa que tenim encara
el camí dels teus ocells
per a volar-lo tu i jo amb ells.

dilluns, 22 de febrer de 2010

INVICTUS. WILLIAM ERNEST HENLEY


Gràcies a la pel•lícula Invictus he pogut conèixer el poema de William Ernest Henley (Anglaterra, 1849-1903) que dóna nom al film.

Em captiven, sobretot, els dos darrers versos: “Sóc l’amo del meu destí // Sóc el capità de la meva ànima”. Tenen aquell vetust regust romàntic que m’encanta. Són versos que em fan pensar. Són afirmacions que neixen amb força des del més profund d’un jo que se sap lliure malgrat qualsevol circumstància externa. Tanmateix penso que la necessitat de l’home de capitanejar la seva ànima no és meta, sinó que és només un primer pas cap endavant.

Capitanejar vol dir tenir un cert domini i coneixement d’un mateix, un posseir-se. I només quan una cosa és d’un, pot regalar-la, oferir-la. Com a cristià aspiro primer a ser capità de la meva ànima, com un acompliment i responsabilitat de la meva vocació a home, però acte seguit he de desitjar que el capità sigui Jesús. El mateix Jesús de l’Evangeli que diu: “Sense mi res no podeu”. Com puc ser el capità del meu destí i l’amo de la meva ànima si sense Jesús no puc RES?

En aquests mateix sentit, em captiven les paraules de Maria que es diuen a l’Àngelus: “Faci’s en mi segons la vostra paraula”. No és un “jo ho faré perquè sóc una canya”, sinó un deixar-se posseir-se, un obrir un espai per deixar fer en un, el voler en ell de Déu. Llavors amb Sant Pau es pot dir allò de què “Només si dèbil, fort” i aspirar a dir un dia amb ell: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist que viu en mi.». Quasi res i com d’encoratjador!

Más allá de la noche que me cubre
negra como el abismo insondable,
doy gracias a los dioses que pudieran existir
por mi alma invicta.
En las azarosas garras de las circunstancias
nunca me he lamentado ni he pestañeado.
Sometido a los golpes del destino
mi cabeza está ensangrentada, pero erguida.
Más allá de este lugar de cólera y lágrimas
donde yace el Horror de la Sombra,
la amenaza de los años
me encuentra, y me encontrará, sin miedo.
No importa cuán estrecho sea el portal,
cuán cargada de castigos la sentencia,
soy el amo de mi destino:
soy el capitán de mi alma.

dissabte, 23 de gener de 2010

O TEJO É MAIS BELO. Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935)



El rius tenen una càrrega imaginària màgica. El Mississipí no és igual després que Mark Twain hi fes passejar en Tom Sawyer i en Huckleberry Finn. El Danubi no és el mateix després d’Strauss. Aquest estiu el vaig poder veure el Danubi i qüestionar-me la seva blavor. El més sorprenent és que el pare d’Strauss se’l van trobar mort en aquest riu i va tenir el valor de fer, encara, el vals immortal. Els nostres rius són més discrets. De l’Ebre ens prové el nom d’ibers. Som de segles la gent de l’Ebre. Em demano ara quin és el meu riu. La poetessa Safo deia que bell és el que un estima. Vam estudiar amb Jorge Manrique que les nostres vides són els rius que van a parar al mar que és el morir. Els rius són com nosaltres: crescudes, sequeres, meandres...És fàcil dialogar-hi i ens agraden. Sempre ens enriqueixen.

El Tejo és més bonic que el riu que passa pel meu poble,
però el Tejo no és més bonic que el riu que passa pel meu poble
perquè el Tejo no és el riu que passa pel meu poble.

El Tejo té grans vaixells,
i encara avui hi navega,
per aquells que en tot veuen el que ja no existeix,
la memòria de les naus.

El Tejo davalla d’Espanya
i el Tejo s’endinsa al mar a Portugal.
Això és sabut de tothom.
Però n’hi ha pocs que sàpiguen quin és el riu del meu poble
i cap on va
i d’on ve.
I per això, perquè pertany a menys gent,
és més lliure i més gran el riu del meu poble.

Pel Tejo es va cap al Món.
Enllà del Tejo hi ha l’Amèrica
i la fortuna d’aquells qui la troben.
Ningú no pensà mai en allò que hi ha enllà
del riu del meu poble.

El riu del meu poble no fa pensar en res.
Qui es troba al seu costat només es troba al seu costat.



O Tejo é mais belo que o rio que corre pela minha aldeia,
Mas o tejo não mais belo que o rio que corre pela minha aldeia
Porque o tejo não é o rio que corre pela minha aldeia,
O Tejo tem grande navios
E navega nele ainda,
Para aqueles que vêem em tudo o que lá não está,
A memória das naus.
O Tejo desce de Espanha
E o Tejo entra no mar em Portugal.
Toda a gente sabe isso.
Mas poucos sabem qual é o rio da minha aldeia
E para onde ele vai
E donde ele vem.
E por isso, porque pertence a menos gente,
É mais livre e maior o rio da minha aldeia.
Pelo Tejo vai-se para o Mundo.
Para além do Tejo há a América
E a fortuna daqueles que a encontram.
Ninguém nunca pensou no que há para além
Do rio da minha aldeia.
O rio da minha aldeia não faz pensar em nada.
Quem está ao pé dele está só ao pé dele.

dijous, 7 de gener de 2010

¡Menos mal!



Ni todas las Misas,
ni todos los rosarios,
ni la Biblia,
ni todas las horas felices
con mis amigos,
ni todos los dulces encuentros familiares,
ni el mar, ni el perdón, ni el gesto amable,
han venido a mi auxilio.
Ni todos los libros todos,
ni todas las películas entrañables,
ni todas las canciones del mundo,
ni todas las lecciones recibidas,
ni todas las clases dadas,
ni los suculentos platos,
servidos por generosos artesanos culinarios,
ni la primavera en abril,
ni la inmortal historia,
ni todas las mujeres hermosas,
ni los goles celebrados,
ni todos los títulos, ni los carnés,
ni los chistes reídos,
ni la luna reflejada en la guitarra,
ni el helado en verano,
ni el batín del invierno,
ni la voz del desierto,
ni todos los buenos consejos
ni la locura, ni la cordura
han podido evitar
que esta tarde me aburriera
durante cinco minutos.
No bastan.¡Menos mal!

diumenge, 3 de gener de 2010

LA CARTA DEL PROFESSOR NERÓ



El professor Neró aparcà el seu vell cotxe, com cada dia, a dos quarts de nou en punt del matí. Va ser el professor més gros i somrient que vaig tenir. Els alumnes l’estimàvem i ell ens estimava. Deien que vivia dintre d’un castell amb fantasmes. Jo l’havia vist feliç per la ciutat amb la seva esposa grassa i els seus tres fills grassos. Tots tenien les galtes vermelles. Un dia vam preguntar-li perquè anava tan d’hora a l’escola i ens va dir que perquè havia llegit a Saint-Exupéry. Cada matí quan els alumnes entràvem a l’institut centenari ell ens mirava des del balcó del seu despatx fumant amb pipa i somrient. Quan entràvem a classe ell normalment estava obrint les persianes i repetint meravellat el seu famós “Sempre surt el sol”. Era el nostre professor de Literatura.

El dia en què el vam batejar amb el mot de Neró era un dilluns i durant el cap de setmana havia estat llegint les nostres primeres redaccions de les llibretes d’Expressió Escrita. Quan vam entrar, les llibretes de colors estaven arranglerades al damunt de la seva taula. Un cop asseguts, algú va preguntar-li si ja tenia les qualificacions. Seieu -va dir. Es va posar al centre i amb un revés de mà dreta bandeja l’americana per posar-se la mà a la butxaca d’on va treure una carta, la carta. Ens mirà de sota cella i va llegir en castellà el destinatari “a mis alumnos de Literatura”. Va treure dos papers manuscrits i va començar a llegir en veu més aviat alta:


Estimats escriptors putrefactes,

Pel que fa al noble art d’escriure, segurament estic davant del grup d’alumnes més inútil que ha vist aquesta escola. Les parets, avergonyides, ploren la vostra estultícia i custodien perquè la vostra vulgaritat no excedeixi els límits de l’aula. Les persianes voldrien tancar-se per a estalviar el sol que inútilment us il•lumina i no deixar-vos veure la creació bellíssima que de res no us serveix.

És inútil la tala d’arbres si els papers que utilitzeu són per a vomitar tals infàmies. Sou fills de la paraula morta!, fins el més ateu després de llegir les vostres mesquineses dirà: Descansi en pau o que Déu l’hagi perdonat!

Pel que fa als signes de puntuació, la puntuació és clara: zero.

Cap paraula vostra saltarà com papallona per a posar-se en cap cervell, ni farà volar els ulls cap a cap idea alta o lleu pensament.

Les vostres frases no seran mai trens que viatgin enlloc més enllà d’algun túnel fosc de la rutina on es perdran gola endins. Trens sense destí, de rodalies, lents, plens, incòmodes amb acomodadors que conviden a asseure’s al terra.

Hauríeu d’haver vist la cara en què les vostres mares us deixaven a l’escola aquests matí, talment amb el mateix gest amb què s’han desprès de les escombraries poc abans de llançar-vos a vosaltres. No és que no us estimin. Us estimen molt, però ahir mentre dormíeu van cometre l’error de llegir la redacció que havíeu d’entregar-me.

Llegir-vos és com mirar per la finestra estòlida i grisa de la més avorrida de les tardes!

Fills de la mentida,
hereus i pubilles de la rutina,
enterramorts somnolents de la gràcia,
apàtrides de la utopia!
Descriviu el no-res
i, a més, ho feu amb melangia!
Carcellers de la metàfora,
botxins de l’eloqüència,
aplanadors de muntanyes,
bevedors de rius,
pixa jardins, arrenca flors!
Agitadors del badall,
Ni la mort vindrà a buscar-vos!
Esteu morts!
Adoradors de la Numèrica,
Fills de la Matemàtica : 735, profe?
Molt bé! Tots contents i cap a casa!
De la tinta
vosaltres en sou els calamars!
Això sí: calamars gegants!
Calamars responsables!
De la neu en feu farina
i de la boira -que mai n’heu portada a les butxaques-
en dieu tarda avorrida!
Profanadors d’evidències,
venedors de paraules,
falsos intel•lectuals,
pseudopoetes,
profetes de l’abisme,
mercaders del temple,
ostracites de la Veritat,
caricaturistes de la Bondat,
àcrates de la Bellesa,
pianistes de la barbàrie,
gula de l’esperit,
redemptors de la ferralla,
sirenes de l’afonia,
mariners de banyera,
escopidors de llunes,
taverners de deliris,
provocadors d’aturades cardíaques,
assassins per asfixia,
noctàmbuls de la llibertat,
processionaris de torxes apagades!
Biògrafs de l’anonimat…
Feu de les vostres vides mentida
I de la meva lectura, agonia.

Professor Neró (5 minuts després de Roma)