Que m’acostumi a la bellesa!
Que no em preocupi ja cap noble empresa!
Que sigui el meu entendre
la mesura de totes les coses...
Faci de la mediocritat l’excel·lència!
Que el descrèdit pel món sigui la meva solvència!
Tafanejar la vida dels altres i oblidar la meva!
Gaudir del cel només en nits de lluna plena!
Viure, oh sí, com si no existís l’Eternitat,
defugir i silenciar tota cremoreta Paterna!
No tenir mai cap conversa sincera,
en aspavents, veure-ho sempre tot negre!
Repetir-me: “Qui dies passa planys empeny!”
Estirar la mà i donar el millor somriure
i oblidar l’heroi així que tanqui el llibre!
Realitzar-me amb els meus talents sublims o planya’ls!
Oh! També ser un incomprès de gran volada!
Agafar la creu que no m’espanta!
Parlar de l’amor platònicament…sense abraçar-lo!
Ja no escoltar mai res de nou; fer de la corrent la inèrcia.
Limitar en mi a Déu la seva Omnipotència
i fer-li perdre la paciència!
Demanar-me el cor i jo dar-li el ventre!
I el dia final, en la seva Presència
dur en les mans només les venes.
Oh, estimar-te sense estimar-te!
Fer de l’amor una res raonable, i no inexorable!
Cada matí, llançar els ideals com una colometa blanca.
A la tarda, jugar al billar amb l’esperança.
Gerard Sabaté, Camp Joliu, desembre de 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada