Fa molts anys, no sé com, va arribar a les meves mans el disc de Paco Ibáñez a l’Olímpia. Va arribar a temps. Jo devia tenir uns setze anys però tenia l’ànima preparada per entendre el valor i la importància de les lletres allí recollides. Un home sol amb una guitarra desenterrant les lletres dels poetes i posant-los-hi la seva veu davant d’un públic assedegat d’aquella llibertat que anhelaven en aquells anys de canvis polítics.
Aquell home de camisa negra, de cabells enarborits, de suor de vi i de veu rogallosa posà un peu damunt la cadira i damunt la seva cama la guitarra i començà a musicar poemes excepcionals com Palabras para Julia, Me lo decía mi abuelito, Érase una vez, La mala reputación, Proverbios y cantares...les lletres de les quals penetraven amb la força que tenen les paraules encertades en el moment que més les necessites, potser en aquell moment en què un busca arguments sòlids per a decidir-se a estudiar lletres (recorda: no hi ha carreres sense sortides; hi ha homes sense sortides) i li demostren que la poesia és una arma carregada de futur. I jo també volia aprendre a carregar aquelles armes i sortir al camp de batalla a disparar a matar amb aquelles bales blanques a l’home desangelat i desagrait que som tantes vegades.
Georges Brassens LA MALA REPUTACIÓN
En mi pueblo sin pretensión tengo mala reputación, haga lo que haga es igual todo lo consideran mal, Yo no pienso pues hacer ningún daño queriendo vivir fuera del rebaño; No, a la gente no gusta que uno tenga su propia fe no, a la gente no gusta que uno tenga su propia fe. Todos todos me miran mal. Salvo los ciegos es natural.
Cuando la fiesta nacional yo me quedo en la cama igual, que la música militar nunca me pudo levantar. En el mundo pues no hay mayor pecado que el de no seguir al abanderado. Y a la gente no gusta que uno tenga su propia fe y a la gente no gusta que uno tenga su propia fe. Todos me muestran con el dedo salvo los mancos, quiero y no puedo.
Si en la calle corre un ladrón y a la zaga va un ricachón zancadilla doy al señor y he aplastado el perseguidor. Eso sí que sí que será una lata siempre tengo yo que meter la pata. Y a la gente no gusta que Uno tenga su propia fe y a la gente no gusta que uno tenga su propia fe. tras de mí todos a correr salvo los cojos, es de creer.
Estimar els setembres com si fossin juliols
-
Quan has acabat d'escriure un text mai saps si serà el darrer, si seràs
capaç d'obsessionar-te de nou amb una idea, si tornaràs a sentir la
necessitat d'...
ANTICRISTO-Nietzsche
-
En el libro el anticristo para mi punto de vista es bastante interesante,
aunque algo complicado ya que en algunos puntos del libro le perdía el
séntido de...
La sang i els dies
-
*Aquells dies a les venes*
*com passats en el present*
*lliuren al seu rostre absent*
*exèquies d’unes penes*
*—i es menja unes magdalenes*
*per robar gustos...
Home i progrés
-
Ahir llegia a La Vanguardia que César Molinas havia dit que al 2030 s’haurà
implantat el cotxe autopilotat. No caldran carreteres ni xofers. No hi
haurà tr...
El meu cosí Abelardo
-
És evident que qualsevol canilla de gossos té una jerarquia més que
definida, i unes normes de conducta d'estricte aplicació i compliment
generalitzat per...
Dolces nits d'agost.
-
La tarda s'ha estruncat de cop per una ploguda típica d'estiu, quatre gotes
rabioses per aixafar la festa i després el sol que torna a lluir amb força.
L...
titu! hi ha una versió de Loquillo molt bona i marxosa! molt encertat!
ResponEliminaAquest post fa olor de París durant el mes de febrer!! M'encanta!!!
ResponElimina