DOS POEMES A TEMPS. JOAN MARGARIT I XAVIER AMORÓS

Recupero del patrimoni de la memòria dos vells poemes esfondrats. Els poso junts perquè els primers versos d’ambdós ens situen en el marc geogràfic on esdevindrà el pensament poètic i, a més a més, ho fan amb una musicalitat subtil que em resulta fascinadora: “A la Girona trista dels set anys” i “Sóc al Pradell de les cinc del matí”. El primer és de Joan Margarit i tot ell és molt visual, propi dels temps en què vivim (un dia vaig sentir a dir que els poetes que han conegut el llenguatge cinematogràfic no escriuen com els que no l’han conegut). El poema és una mena de travelling per la vida d’un home gris a través de la percepció que té d’un objecte sinistre que l’acompanya des dels 7 anys: una navalla freda i prima. El final és provocatiu (com li agraden a Margarit, aquests finals de poeta maleit!). L’altre poema és d’un poeta de Reus, en Xavier Amorós, amb qui vaig poder xerrar a casa seva de coses i qui em va ensenyar què volia dir la paraula sol•liloqui. Qui sap si potser per estimar més aquest poema cal haver estat a Pradell o Pradell és també tots els pobles. Deixeu-me evocar un record personal: crec que un dels passejos més bells que he fet ha estat anant per la carretera que va des de l’Estació de Pradell de la Teixeta fins al poble del meu pare, la Torre de Fontaubella. Havia acabat de llegir els Fruits Saborosos de Carner i em venien al cap mentre passejava per la vora del bosc alguns versos seus i és on em vaig adonar –què es podia esperar d’un noi que vivia en un sisè segona del barri Niloga de Reus?- que la terra és generosa amb els homes, benevolent, donant-los-hi els seus fruits. El final del poema té el to nostàlgic d’aquell que ha hagut d'anar a viure a altres terres i que quan hi torna: “evoca aquell fang nobilíssim que feia dolorosa la partença”.

PRIMER AMOR

En la Girona trista dels set anys,
on els aparadors de la postguerra
tenien un color gris de penúria,
la ganiveteria era un esclat
de llum en els petits miralls d'acer.
Amb el front descansant damunt del vidre,
mirava una navalla llarga i fina,
bella com una estàtua de marbre.
Com que els de casa no volien armes,
vaig comprar-la en secret i, en caminar,
la sentia, pesant, dins la butxaca.
A vegades l'obria a poc a poc,
i sorgia la fulla, recta i prima,
amb la conventual fredor de l'arma.
Presència callada del perill:
vaig amagar-la, els trenta primers anys,
rere llibres de versos i, després,
dins un calaix, entre les teves calces
i entre les teves mitges.
Ara, a prop de complir els cinquanta-quatre,
torno a mirar-la, oberta al meu palmell,
tan perillosa com a la infantesa.
Sensual, freda. Més a prop del coll.

Joan Margarit

POEMA I

Sóc al Pradell de les cinc del matí,
a la deu mateixa de l'aigua.
Veig els barrancs de tres en tres
i els pins malaguanyats,
i començo a comprendre
el perquè de les coses meves.
Jo també moriria
com les vinyes que moren pujant.
I em dol no tenir set
mentre la gana és viva.
I oblido,
al migdia,
a l'ombra,
dins la flaire animal
de la figuera.
Sento el colp de molts càvecs alhora,
com si s'hagués romput
la corda del temps.
Evoco
aquell fang nobilíssim
que feia dolorosa
la partença.

Xavier Amorós