diumenge, 22 de novembre del 2009

LA MALA REPUTACIÓN. GEORGES BRASSENS



Fa molts anys, no sé com, va arribar a les meves mans el disc de Paco Ibáñez a l’Olímpia. Va arribar a temps. Jo devia tenir uns setze anys però tenia l’ànima preparada per entendre el valor i la importància de les lletres allí recollides. Un home sol amb una guitarra desenterrant les lletres dels poetes i posant-los-hi la seva veu davant d’un públic assedegat d’aquella llibertat que anhelaven en aquells anys de canvis polítics.

Aquell home de camisa negra, de cabells enarborits, de suor de vi i de veu rogallosa posà un peu damunt la cadira i damunt la seva cama la guitarra i començà a musicar poemes excepcionals com Palabras para Julia, Me lo decía mi abuelito, Érase una vez, La mala reputación, Proverbios y cantares...les lletres de les quals penetraven amb la força que tenen les paraules encertades en el moment que més les necessites, potser en aquell moment en què un busca arguments sòlids per a decidir-se a estudiar lletres (recorda: no hi ha carreres sense sortides; hi ha homes sense sortides) i li demostren que la poesia és una arma carregada de futur. I jo també volia aprendre a carregar aquelles armes i sortir al camp de batalla a disparar a matar amb aquelles bales blanques a l’home desangelat i desagrait que som tantes vegades.


Georges Brassens
LA MALA REPUTACIÓN

En mi pueblo sin pretensión
tengo mala reputación,
haga lo que haga es igual
todo lo consideran mal,
Yo no pienso pues hacer ningún daño
queriendo vivir fuera del rebaño;
No, a la gente no gusta que
uno tenga su propia fe
no, a la gente no gusta que
uno tenga su propia fe.
Todos todos me miran mal.
Salvo los ciegos es natural.

Cuando la fiesta nacional
yo me quedo en la cama igual,
que la música militar
nunca me pudo levantar.
En el mundo pues no hay mayor pecado
que el de no seguir al abanderado.
Y a la gente no gusta que
uno tenga su propia fe
y a la gente no gusta que
uno tenga su propia fe.
Todos me muestran con el dedo
salvo los mancos, quiero y no puedo.

Si en la calle corre un ladrón
y a la zaga va un ricachón
zancadilla doy al señor
y he aplastado el perseguidor.
Eso sí que sí que será una lata
siempre tengo yo que meter la pata.
Y a la gente no gusta que
Uno tenga su propia fe
y a la gente no gusta que
uno tenga su propia fe.
tras de mí todos a correr
salvo los cojos, es de creer.

2 comentaris:

  1. titu! hi ha una versió de Loquillo molt bona i marxosa! molt encertat!

    ResponElimina
  2. Aquest post fa olor de París durant el mes de febrer!! M'encanta!!!

    ResponElimina