dilluns, 22 de febrer del 2010

INVICTUS. WILLIAM ERNEST HENLEY


Gràcies a la pel•lícula Invictus he pogut conèixer el poema de William Ernest Henley (Anglaterra, 1849-1903) que dóna nom al film.

Em captiven, sobretot, els dos darrers versos: “Sóc l’amo del meu destí // Sóc el capità de la meva ànima”. Tenen aquell vetust regust romàntic que m’encanta. Són versos que em fan pensar. Són afirmacions que neixen amb força des del més profund d’un jo que se sap lliure malgrat qualsevol circumstància externa. Tanmateix penso que la necessitat de l’home de capitanejar la seva ànima no és meta, sinó que és només un primer pas cap endavant.

Capitanejar vol dir tenir un cert domini i coneixement d’un mateix, un posseir-se. I només quan una cosa és d’un, pot regalar-la, oferir-la. Com a cristià aspiro primer a ser capità de la meva ànima, com un acompliment i responsabilitat de la meva vocació a home, però acte seguit he de desitjar que el capità sigui Jesús. El mateix Jesús de l’Evangeli que diu: “Sense mi res no podeu”. Com puc ser el capità del meu destí i l’amo de la meva ànima si sense Jesús no puc RES?

En aquests mateix sentit, em captiven les paraules de Maria que es diuen a l’Àngelus: “Faci’s en mi segons la vostra paraula”. No és un “jo ho faré perquè sóc una canya”, sinó un deixar-se posseir-se, un obrir un espai per deixar fer en un, el voler en ell de Déu. Llavors amb Sant Pau es pot dir allò de què “Només si dèbil, fort” i aspirar a dir un dia amb ell: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist que viu en mi.». Quasi res i com d’encoratjador!

Más allá de la noche que me cubre
negra como el abismo insondable,
doy gracias a los dioses que pudieran existir
por mi alma invicta.
En las azarosas garras de las circunstancias
nunca me he lamentado ni he pestañeado.
Sometido a los golpes del destino
mi cabeza está ensangrentada, pero erguida.
Más allá de este lugar de cólera y lágrimas
donde yace el Horror de la Sombra,
la amenaza de los años
me encuentra, y me encontrará, sin miedo.
No importa cuán estrecho sea el portal,
cuán cargada de castigos la sentencia,
soy el amo de mi destino:
soy el capitán de mi alma.

3 comentaris:

  1. Pot ser que dijous vagi a veure la pel·lícula. A veure si té punts en comú amb el poema… Per fi has tornat a escriure!

    ResponElimina
  2. Una meravella de poema. És un cant a la vertadera llibertat interior!

    ResponElimina
  3. Poder arribar a aquest coneixement d'un mateix
    i la pau que pot oferir aixó, és una meravella.
    Acabo de descubrir aquest blog, i veig que fa temps que no escrius res. Torna al blog, perque
    gaudir de les teves paraules i sensibilitat son
    un plaer.

    ResponElimina