Només la cançó és la metàfora dels sons
Com de bonic seria això: poder asseure's davant d'un piano i, després d'uns instants de silenciós recolliment on busques el to i el sentiment que et va portar a crear aquella cançó,començar a cantar i amb l'esclat d'aquesta pirotècnia de notes i silencis parar el món i fer-lo més bonic durant tres o quatre minuts. I parlar i cantar a cor-què-vols, sense fregament, de les fades bones que et volen per la biblioteca de l'ànima, o dels corbs foscos que et surten d'algunes lleixes, alliberar del teu silenci de segles el crit contingut que et colpeja les entranyes, convertir-te en el so que tenen les idees i les vivències en la teva vida i en la vida dels altres. Revelar al món la metàfora dels sons. Però això seria, com diu el títol d'aquesta cançó, contra tot pronòstic.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
no saps pas quant m'agradaria saber de música...
ResponEliminaPhil Collins... bueno, aceptamos...jeje... és broma!!! Hi ha un moment de la cançó que val la pena, quan fa el canvi!!! Volem més poesies teves!!
ResponEliminaLa metàfora dels sons, sí senyor. I sentir una bafarada de plaer quan els sons s'encadenen virtuosament. Que no pari la música (ni les teves paraules).
ResponEliminaMolt bona aquesta cançó. Quasi ploro... Molt bé, molt bé.
ResponElimina