En El Gran libro de la Luna de Vicente Cassanya recull un fet curiós tot dient que una de les anècdotes més impressionants de la lluna es narra a Retorno a la diosa, d’Edward C. Whitmont. En aquesta obra l’antropòleg Colin Turnbull relata una experiència que va viure a l’Àfrica i la recorda així:
Una nit en particular persistirà sempre en la meva memòria, perquè crec que aquella nit vaig aprendre fins a quin punt els éssers humans civilitzats ens hem allunyat de la realitat.
Hi havia lluna plena, de tal manera que el ball s’havia perllongat més del que era habitual. Just abans d’anar-me’n a dormir, estava jo aturat a l’entrada de la meva cabana quan vaig escoltar un soroll curiós que procedia del proper bopi, terreny de joc dels nens. Em va sorprendre perquè de nit els pigmeus no acostumen a sortir del campament principal. Em vaig apropar per saber de què es tractava.
Allà, en el petit clar inundat de llum platejada, hi estava el refinat Kenge, vestit amb un atuell de tela de corna adornat amb fulles, amb una flor subjectada al cabell. Estava completament sol, ballant i cantant corficat, mentre mirava cap a dalt, cap a les copes dels arbres.
Però Kenge era el més gran donjuan que hi havia en molts kilòmetres a la rodona, així que després d’observar-lo durant una estona, vaig sortir al clar i vaig preguntar-li bromejant per què ballava sol. S’aturà, es girà a poc a poc i em va mirar com si jo fos l’ésser més imbècil del món; estava sorpresíssim de la meva estupidesa.
“Però si no estic ballant sol -va dir. Estic ballant amb el bosc, ballant amb la lluna.”Després, amb la major despreocupació, m’ignorà i va seguir el seu ball d’amor i de vida.
