dilluns, 17 d’agost del 2009

REFLEXIONS ESTÈTIQUES (Amb les mans a les butxaques)




De la bellesa
un se’n torna sempre amb les mans a les butxaques.
Un només se sap pobre quan perd totes les riqueses i jo sóc i seré pobre
i no ho sabia.
Acabo d’estar davant de la Música
en una guitarra (què pobre, oi, una guitarra…) i la bellesa
irradiava, omplia i buidava; m’he quedat amb una pau inquieta
davant del fortuït i el sublim de cada nota que guspirajava.
No podia aplaudir. No calia.
Em molestava tota paraula vana, la música omplia
tota sola el silenci, la sala; estremia els sentits i la raó
nedava sense paraules perquè tot ja era paraula, gest
i mesura, però, ai,
de la bellesa un se’n torna sempre
amb les mans a les butxaques
i s’abracen nostàlgies i esperances
(com talment amb la Bondat i la Veritat, que és U).
Era remor de veu de Déu encarnada en ona sonora
mundana i carnal, tendra i esfereïdora, com una pregària
Però, ai, l’Art…
L’art sublima immensament, però què pobre i miserable: no redimeix!
L’art no és esperar-ho tot del món: en va, en va , en va!
La vanitat de l’art!
Només
Jesucrist
Redimeix.

Volum, so, color…dolça
litúrgia de la misèria humana
que espera.


Gerard Sabaté, València, agost de 2008

2 comentaris:

  1. Mentre començava a llegir el text m'envaïa la sensació d'haver-lo "viscut" abans, però el "que pobra, oi, una guitarra…" ha estat revelador. La vanitat de l'art! Però que bonic i necessari…

    ResponElimina
  2. Jo ho veig com tu, però quan estiro el tema sempre me n'acabo anant per aquests verals. Què hi ha després de "l'èxtasi estètic?". Tot m'esdevé preludi d'una promesa més gran. Una abraçada, amic! Gerard.

    ResponElimina