Vers Trencat

MENUDA D'IMMIGRASONS

2010-05-14T11:49:00.004+02:00

A la poesia preciosa d'en Serrat ara s'hi suma aquest timbre de veu espectacular. Últimament m'han fet pensar unes paraules d'en Llach: en Lluís diu que d'una cançó el primer que el fascina és el timbre de veu, després la melodia i, per últim, la lletra. El timbre suau i tendre d'aquesta mossa em corrobora l'opinió de Lluís Llach. A aquest post no li feien falta explicacions. Que el disfrutis!

Pensa en mi, menuda, pensa en mi
quan les bruixes t'esgarrapin de matí.
No et faré més tebi el fred
ni més dolç el cafè amb llet
però pensa en mi,
menuda,
pensa en mi.

Pensa en mi quan no t'arribi el sou
o quan t'arrambin en el metro a quarts de nou.

I porta'm
brodat a la teva brusa
o pintat en el teu somriure vermell.
Gronxa'm
de les teves arracades.
Volta'm amb els teus anells
i deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, entre goig i pena
abraçat contra el poema
que llegeixes d'amagat.

Badallarà mandrosa la ciutat
quan marquis l'hora i obris les finestres del despatx
i t'espolsis els ocells
que fan niu dels teus cabells;
et diu al cor
que l'ocell engabiat, mor.

Ells em duen a les plomes somnis i batecs
quan colpegen els meus vidres els seus becs.

I em conten
la història blanca i menuda
que entre quatre parets es marceix.
Piulen
que es mor la primavera
quan no pot anar a passeig.
Deixa'm venir amb tu, deixa'm venir.
Deixa'm anar on vas, deixa-m'hi anar,
menuda, i encén la cara.
Pensa que tenim encara
el camí dels teus ocells
per a volar-lo tu i jo amb ells.

INVICTUS. WILLIAM ERNEST HENLEY

2010-02-22T19:09:00.004+01:00

Gràcies a la pel•lícula Invictus he pogut conèixer el poema de William Ernest Henley (Anglaterra, 1849-1903) que dóna nom al film.

Em captiven, sobretot, els dos darrers versos: “Sóc l’amo del meu destí // Sóc el capità de la meva ànima”. Tenen aquell vetust regust romàntic que m’encanta. Són versos que em fan pensar. Són afirmacions que neixen amb força des del més profund d’un jo que se sap lliure malgrat qualsevol circumstància externa. Tanmateix penso que la necessitat de l’home de capitanejar la seva ànima no és meta, sinó que és només un primer pas cap endavant.

Capitanejar vol dir tenir un cert domini i coneixement d’un mateix, un posseir-se. I només quan una cosa és d’un, pot regalar-la, oferir-la. Com a cristià aspiro primer a ser capità de la meva ànima, com un acompliment i responsabilitat de la meva vocació a home, però acte seguit he de desitjar que el capità sigui Jesús. El mateix Jesús de l’Evangeli que diu: “Sense mi res no podeu”. Com puc ser el capità del meu destí i l’amo de la meva ànima si sense Jesús no puc RES?

En aquests mateix sentit, em captiven les paraules de Maria que es diuen a l’Àngelus: “Faci’s en mi segons la vostra paraula”. No és un “jo ho faré perquè sóc una canya”, sinó un deixar-se posseir-se, un obrir un espai per deixar fer en un, el voler en ell de Déu. Llavors amb Sant Pau es pot dir allò de què “Només si dèbil, fort” i aspirar a dir un dia amb ell: «Ja no sóc jo qui visc; és Crist que viu en mi.». Quasi res i com d’encoratjador!

Más allá de la noche que me cubre
negra como el abismo insondable,
doy gracias a los dioses que pudieran existir
por mi alma invicta.
En las azarosas garras de las circunstancias
nunca me he lamentado ni he pestañeado.
Sometido a los golpes del destino
mi cabeza está ensangrentada, pero erguida.
Más allá de este lugar de cólera y lágrimas
donde yace el Horror de la Sombra,
la amenaza de los años
me encuentra, y me encontrará, sin miedo.
No importa cuán estrecho sea el portal,
cuán cargada de castigos la sentencia,
soy el amo de mi destino:
soy el capitán de mi alma.

O TEJO É MAIS BELO. Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935)

2010-01-23T12:17:00.003+01:00

El rius tenen una càrrega imaginària màgica. El Mississipí no és igual després que Mark Twain hi fes passejar en Tom Sawyer i en Huckleberry Finn. El Danubi no és el mateix després d’Strauss. Aquest estiu el vaig poder veure el Danubi i qüestionar-me la seva blavor. El més sorprenent és que el pare d’Strauss se’l van trobar mort en aquest riu i va tenir el valor de fer, encara, el vals immortal. Els nostres rius són més discrets. De l’Ebre ens prové el nom d’ibers. Som de segles la gent de l’Ebre. Em demano ara quin és el meu riu. La poetessa Safo deia que bell és el que un estima. Vam estudiar amb Jorge Manrique que les nostres vides són els rius que van a parar al mar que és el morir. Els rius són com nosaltres: crescudes, sequeres, meandres...És fàcil dialogar-hi i ens agraden. Sempre ens enriqueixen.

El Tejo és més bonic que el riu que passa pel meu poble,
però el Tejo no és més bonic que el riu que passa pel meu poble
perquè el Tejo no és el riu que passa pel meu poble.

El Tejo té grans vaixells,
i encara avui hi navega,
per aquells que en tot veuen el que ja no existeix,
la memòria de les naus.

El Tejo davalla d’Espanya
i el Tejo s’endinsa al mar a Portugal.
Això és sabut de tothom.
Però n’hi ha pocs que sàpiguen quin és el riu del meu poble
i cap on va
i d’on ve.
I per això, perquè pertany a menys gent,
és més lliure i més gran el riu del meu poble.

Pel Tejo es va cap al Món.
Enllà del Tejo hi ha l’Amèrica
i la fortuna d’aquells qui la troben.
Ningú no pensà mai en allò que hi ha enllà
del riu del meu poble.

El riu del meu poble no fa pensar en res.
Qui es troba al seu costat només es troba al seu costat.

O Tejo é mais belo que o rio que corre pela minha aldeia,
Mas o tejo não mais belo que o rio que corre pela minha aldeia
Porque o tejo não é o rio que corre pela minha aldeia,
O Tejo tem grande navios
E navega nele ainda,
Para aqueles que vêem em tudo o que lá não está,
A memória das naus.
O Tejo desce de Espanha
E o Tejo entra no mar em Portugal.
Toda a gente sabe isso.
Mas poucos sabem qual é o rio da minha aldeia
E para onde ele vai
E donde ele vem.
E por isso, porque pertence a menos gente,
É mais livre e maior o rio da minha aldeia.
Pelo Tejo vai-se para o Mundo.
Para além do Tejo há a América
E a fortuna daqueles que a encontram.
Ninguém nunca pensou no que há para além
Do rio da minha aldeia.
O rio da minha aldeia não faz pensar em nada.
Quem está ao pé dele está só ao pé dele.

¡Menos mal!

2010-01-07T22:55:00.003+01:00

Ni todas las Misas,
ni todos los rosarios,
ni la Biblia,
ni todas las horas felices
con mis amigos,
ni todos los dulces encuentros familiares,
ni el mar, ni el perdón, ni el gesto amable,
han venido a mi auxilio.
Ni todos los libros todos,
ni todas las películas entrañables,
ni todas las canciones del mundo,
ni todas las lecciones recibidas,
ni todas las clases dadas,
ni los suculentos platos,
servidos por generosos artesanos culinarios,
ni la primavera en abril,
ni la inmortal historia,
ni todas las mujeres hermosas,
ni los goles celebrados,
ni todos los títulos, ni los carnés,
ni los chistes reídos,
ni la luna reflejada en la guitarra,
ni el helado en verano,
ni el batín del invierno,
ni la voz del desierto,
ni todos los buenos consejos
ni la locura, ni la cordura
han podido evitar
que esta tarde me aburriera
durante cinco minutos.
No bastan.¡Menos mal!

LA CARTA DEL PROFESSOR NERÓ

2010-01-03T16:05:00.003+01:00

El professor Neró aparcà el seu vell cotxe, com cada dia, a dos quarts de nou en punt del matí. Va ser el professor més gros i somrient que vaig tenir. Els alumnes l’estimàvem i ell ens estimava. Deien que vivia dintre d’un castell amb fantasmes. Jo l’havia vist feliç per la ciutat amb la seva esposa grassa i els seus tres fills grassos. Tots tenien les galtes vermelles. Un dia vam preguntar-li perquè anava tan d’hora a l’escola i ens va dir que perquè havia llegit a Saint-Exupéry. Cada matí quan els alumnes entràvem a l’institut centenari ell ens mirava des del balcó del seu despatx fumant amb pipa i somrient. Quan entràvem a classe ell normalment estava obrint les persianes i repetint meravellat el seu famós “Sempre surt el sol”. Era el nostre professor de Literatura.

El dia en què el vam batejar amb el mot de Neró era un dilluns i durant el cap de setmana havia estat llegint les nostres primeres redaccions de les llibretes d’Expressió Escrita. Quan vam entrar, les llibretes de colors estaven arranglerades al damunt de la seva taula. Un cop asseguts, algú va preguntar-li si ja tenia les qualificacions. Seieu -va dir. Es va posar al centre i amb un revés de mà dreta bandeja l’americana per posar-se la mà a la butxaca d’on va treure una carta, la carta. Ens mirà de sota cella i va llegir en castellà el destinatari “a mis alumnos de Literatura”. Va treure dos papers manuscrits i va començar a llegir en veu més aviat alta:

Estimats escriptors putrefactes,

Pel que fa al noble art d’escriure, segurament estic davant del grup d’alumnes més inútil que ha vist aquesta escola. Les parets, avergonyides, ploren la vostra estultícia i custodien perquè la vostra vulgaritat no excedeixi els límits de l’aula. Les persianes voldrien tancar-se per a estalviar el sol que inútilment us il•lumina i no deixar-vos veure la creació bellíssima que de res no us serveix.

És inútil la tala d’arbres si els papers que utilitzeu són per a vomitar tals infàmies. Sou fills de la paraula morta!, fins el més ateu després de llegir les vostres mesquineses dirà: Descansi en pau o que Déu l’hagi perdonat!

Pel que fa als signes de puntuació, la puntuació és clara: zero.

Cap paraula vostra saltarà com papallona per a posar-se en cap cervell, ni farà volar els ulls cap a cap idea alta o lleu pensament.

Les vostres frases no seran mai trens que viatgin enlloc més enllà d’algun túnel fosc de la rutina on es perdran gola endins. Trens sense destí, de rodalies, lents, plens, incòmodes amb acomodadors que conviden a asseure’s al terra.

Hauríeu d’haver vist la cara en què les vostres mares us deixaven a l’escola aquests matí, talment amb el mateix gest amb què s’han desprès de les escombraries poc abans de llançar-vos a vosaltres. No és que no us estimin. Us estimen molt, però ahir mentre dormíeu van cometre l’error de llegir la redacció que havíeu d’entregar-me.

Llegir-vos és com mirar per la finestra estòlida i grisa de la més avorrida de les tardes!

Fills de la mentida,
hereus i pubilles de la rutina,
enterramorts somnolents de la gràcia,
apàtrides de la utopia!
Descriviu el no-res
i, a més, ho feu amb melangia!
Carcellers de la metàfora,
botxins de l’eloqüència,
aplanadors de muntanyes,
bevedors de rius,
pixa jardins, arrenca flors!
Agitadors del badall,
Ni la mort vindrà a buscar-vos!
Esteu morts!
Adoradors de la Numèrica,
Fills de la Matemàtica : 735, profe?
Molt bé! Tots contents i cap a casa!
De la tinta
vosaltres en sou els calamars!
Això sí: calamars gegants!
Calamars responsables!
De la neu en feu farina
i de la boira -que mai n’heu portada a les butxaques-
en dieu tarda avorrida!
Profanadors d’evidències,
venedors de paraules,
falsos intel•lectuals,
pseudopoetes,
profetes de l’abisme,
mercaders del temple,
ostracites de la Veritat,
caricaturistes de la Bondat,
àcrates de la Bellesa,
pianistes de la barbàrie,
gula de l’esperit,
redemptors de la ferralla,
sirenes de l’afonia,
mariners de banyera,
escopidors de llunes,
taverners de deliris,
provocadors d’aturades cardíaques,
assassins per asfixia,
noctàmbuls de la llibertat,
processionaris de torxes apagades!
Biògrafs de l’anonimat…
Feu de les vostres vides mentida
I de la meva lectura, agonia.

Professor Neró (5 minuts després de Roma)

LA ESTATUA DE SAL. XAVIER ESCRIBANO

2009-12-10T19:03:00.006+01:00

(Gn. 19,26; Lc 9,57-62)

Todo lo que se ha vivido
y todo lo que se ha fallado
aguarda un solo gesto
para despertar.

Lo albergan las entrañas
en profundas moradas
esperando el momento exacto
para hacernos llorar.

Nada se olvida,
todo permanece
y sólo hay clemencia
para quien no mira
atrás.

Xavier Escribano

WHAT A WONDERFUL WORLD. LOUIS ARMSTRONG

2009-11-27T00:09:00.003+01:00

I SEE TREES OF GREEN,
RED ROSES TOO
I SEE THEM BLOOM
FOR ME AND YOU

AND I THINK TO MYSELF
WHAT A WONDERFUL WORLD.

I SEE SKIES OF BLUE
AND CLOUDS OF WHITE
THE BRIGHT BLESSED DAY,
THE DARK SACRED NIGHT

AND I THINK TO MYSELF
WHAT A WONDERFUL WORLD.

THE COLORS OF THE RAINBOW
SO PRETTY IN THE SKY
ARE ALSO ON THE FACES
OF PEOPLE GOING BY
I SEE FRIENDS SHAKING HANDS
SAYING "HOW DO YOU DO"
THEY´RE REALLY SAYING
"I LOVE YOU"

I HEAR BABIES CRYING,
I WATCH THEM GROW
THEY´LL LEARN MUCH MORE
THAN I´LL EVER KNOW

AND I THINK TO MYSELF
WHAT A WONDERFUL WORLD
YES I THINK TO MYSELF
WHAT A WONDERFUL WORLD.

Veig els arbres verds
també les roses vermelles,
les veig florir
per a tu i per a mi.

I em dic a mi mateix:
Quin món tan meravellós!

Veig el cel blau
i els núvols blancs,
el beneit brillar del dia,
la sagrada obscuritat de la nit.

I em dic a mi mateix:
Quin món tan meravellós!

Els colors de l’arc de Sant Martí
tan bonics en el cel,
i hi són també a les cares
de la gent que passa.
Veig amics donant-se la mà
dient: “Què tal estàs?”
en realitat estan dient:
“T’estimo!”

Escolto els infantons plorant,
els veig créixer.
Ells n’aprendran molt més
del que jo mai no sabré.

I em dic a mi mateix:
Quin món tan meravellós!
Sí, em dic a soles:
Quin món més meravellós!

LA MALA REPUTACIÓN. GEORGES BRASSENS

2009-11-22T16:03:00.004+01:00

Fa molts anys, no sé com, va arribar a les meves mans el disc de Paco Ibáñez a l’Olímpia. Va arribar a temps. Jo devia tenir uns setze anys però tenia l’ànima preparada per entendre el valor i la importància de les lletres allí recollides. Un home sol amb una guitarra desenterrant les lletres dels poetes i posant-los-hi la seva veu davant d’un públic assedegat d’aquella llibertat que anhelaven en aquells anys de canvis polítics.

Aquell home de camisa negra, de cabells enarborits, de suor de vi i de veu rogallosa posà un peu damunt la cadira i damunt la seva cama la guitarra i començà a musicar poemes excepcionals com Palabras para Julia, Me lo decía mi abuelito, Érase una vez, La mala reputación, Proverbios y cantares...les lletres de les quals penetraven amb la força que tenen les paraules encertades en el moment que més les necessites, potser en aquell moment en què un busca arguments sòlids per a decidir-se a estudiar lletres (recorda: no hi ha carreres sense sortides; hi ha homes sense sortides) i li demostren que la poesia és una arma carregada de futur. I jo també volia aprendre a carregar aquelles armes i sortir al camp de batalla a disparar a matar amb aquelles bales blanques a l’home desangelat i desagrait que som tantes vegades.

Georges Brassens
LA MALA REPUTACIÓN

En mi pueblo sin pretensión
tengo mala reputación,
haga lo que haga es igual
todo lo consideran mal,
Yo no pienso pues hacer ningún daño
queriendo vivir fuera del rebaño;
No, a la gente no gusta que
uno tenga su propia fe
no, a la gente no gusta que
uno tenga su propia fe.
Todos todos me miran mal.
Salvo los ciegos es natural.

Cuando la fiesta nacional
yo me quedo en la cama igual,
que la música militar
nunca me pudo levantar.
En el mundo pues no hay mayor pecado
que el de no seguir al abanderado.
Y a la gente no gusta que
uno tenga su propia fe
y a la gente no gusta que
uno tenga su propia fe.
Todos me muestran con el dedo
salvo los mancos, quiero y no puedo.

Si en la calle corre un ladrón
y a la zaga va un ricachón
zancadilla doy al señor
y he aplastado el perseguidor.
Eso sí que sí que será una lata
siempre tengo yo que meter la pata.
Y a la gente no gusta que
Uno tenga su propia fe
y a la gente no gusta que
uno tenga su propia fe.
tras de mí todos a correr
salvo los cojos, es de creer.

Oda a los libros rotos

2009-11-22T11:49:00.006+01:00

En ese libro pude
con golpe duro atravesar
sus páginas abiertas.

Con el codo hendido
rebusqué con mis manos
feroces las raíces fuertes
húmedas y arenosas,
serenas,
de mi alma en el mundo.

Y ya es mía la raíz
hasta el último punto
de los puntos.

En sus bellas palabras
comprendí
que yo nunca he comprendido
nada, y tú tampoco,
enano!

Girona, novembre de 2009

DOS POEMES A TEMPS. JOAN MARGARIT I XAVIER AMORÓS

2009-11-15T16:32:00.004+01:00

Recupero del patrimoni de la memòria dos vells poemes esfondrats. Els poso junts perquè els primers versos d’ambdós ens situen en el marc geogràfic on esdevindrà el pensament poètic i, a més a més, ho fan amb una musicalitat subtil que em resulta fascinadora: “A la Girona trista dels set anys” i “Sóc al Pradell de les cinc del matí”. El primer és de Joan Margarit i tot ell és molt visual, propi dels temps en què vivim (un dia vaig sentir a dir que els poetes que han conegut el llenguatge cinematogràfic no escriuen com els que no l’han conegut). El poema és una mena de travelling per la vida d’un home gris a través de la percepció que té d’un objecte sinistre que l’acompanya des dels 7 anys: una navalla freda i prima. El final és provocatiu (com li agraden a Margarit, aquests finals de poeta maleit!). L’altre poema és d’un poeta de Reus, en Xavier Amorós, amb qui vaig poder xerrar a casa seva de coses i qui em va ensenyar què volia dir la paraula sol•liloqui. Qui sap si potser per estimar més aquest poema cal haver estat a Pradell o Pradell és també tots els pobles. Deixeu-me evocar un record personal: crec que un dels passejos més bells que he fet ha estat anant per la carretera que va des de l’Estació de Pradell de la Teixeta fins al poble del meu pare, la Torre de Fontaubella. Havia acabat de llegir els Fruits Saborosos de Carner i em venien al cap mentre passejava per la vora del bosc alguns versos seus i és on em vaig adonar –què es podia esperar d’un noi que vivia en un sisè segona del barri Niloga de Reus?- que la terra és generosa amb els homes, benevolent, donant-los-hi els seus fruits. El final del poema té el to nostàlgic d’aquell que ha hagut d'anar a viure a altres terres i que quan hi torna: “evoca aquell fang nobilíssim que feia dolorosa la partença”.

PRIMER AMOR

En la Girona trista dels set anys,
on els aparadors de la postguerra
tenien un color gris de penúria,
la ganiveteria era un esclat
de llum en els petits miralls d'acer.
Amb el front descansant damunt del vidre,
mirava una navalla llarga i fina,
bella com una estàtua de marbre.
Com que els de casa no volien armes,
vaig comprar-la en secret i, en caminar,
la sentia, pesant, dins la butxaca.
A vegades l'obria a poc a poc,
i sorgia la fulla, recta i prima,
amb la conventual fredor de l'arma.
Presència callada del perill:
vaig amagar-la, els trenta primers anys,
rere llibres de versos i, després,
dins un calaix, entre les teves calces
i entre les teves mitges.
Ara, a prop de complir els cinquanta-quatre,
torno a mirar-la, oberta al meu palmell,
tan perillosa com a la infantesa.
Sensual, freda. Més a prop del coll.

Joan Margarit

POEMA I

Sóc al Pradell de les cinc del matí,
a la deu mateixa de l'aigua.
Veig els barrancs de tres en tres
i els pins malaguanyats,
i començo a comprendre
el perquè de les coses meves.
Jo també moriria
com les vinyes que moren pujant.
I em dol no tenir set
mentre la gana és viva.
I oblido,
al migdia,
a l'ombra,
dins la flaire animal
de la figuera.
Sento el colp de molts càvecs alhora,
com si s'hagués romput
la corda del temps.
Evoco
aquell fang nobilíssim
que feia dolorosa
la partença.

Xavier Amorós

UN HOMBRE DE TREINTA AÑOS PIDE LA PALABRA (O EL POETA ESCAPISTA). MIGUEL LABORDETA

2009-11-04T23:07:00.004+01:00

Avui m’he topat amb aquest poema de Miguel Labordeta (Saragossa, 1921-1969) germà del cantautor Antonio Labordeta. Va ser poeta, dramaturg i director d’escola. L’he llegit pel títol, perquè rondo la trentena. El poema és una denúncia a les generacions anteriors per haver deixat un món mesquí en el que ell ha crescut. Jo us acuso, presento la meva denúncia, en nom de la meva generació us acuso...I n’explicita els motius amb una llarga lletania. El més diverit del poema és el final quan diu que com que això és una porqueria se’n va a la muntanya a llegir “a mis poetas chinos preferidos” i ja us ho fareu. Exemple de poeta escapista. El món està malament: foto el camp. Suposo que a vegades de ganes no ens en falten i que tots tenim els nostres “poetas chinos preferidos”, però em sembla que demà caldrà tornar a arremangar-se...

Un hombre de treinta años pide la palabra

Ante la Asamblea de los hombres ilustres
bajo el sol de este otoño dorado
con paso quedo y en mis ojos de tigre la justicia
sencillamente sin alharacas con lumbre apasionada
presento mi denuncia.

Vengo a hablar en nombre de los que tienen treinta años
de los que desde la cumbre de su juventud perdida
contemplan los restos del humano naufragio y el desorden del mundo
y en nombre de sus traiciones muertas yo os acuso, oídlo bien, a todos.

A vosotros: Ancianos que os dormisteis en el vals indefinido del idiota progreso
con un tufo burgués adocenado y falso y comíais chuletas bien sabrosas
mientras bajo vuestros galanteos tontos aullaba ya la boa viscosa
de la lucha terrible y el hambre por las calles en llamas:
en nombre de mi generación yo os acuso.

A vosotros: hombres de la entreguerra
que pisoteasteis impotentes la sonrisa de un niño
que quería nacer de tanta ruina ya
que olvidasteis demasiado pronto el llanto de los soldados
que bailasteis demasiado bajo las farolas borrachas de las huelgas
el charlestón y el sintrabajo
y que os regocijaba hasta el espasmo híbrido
la velocidad la prostitución la gran juerga social o totalitaria o aun parlamentaria democracia
y qué sé yo cuántas cosas más en la media cabeza del fiero agente de negocios
sin adivinar que las ciudades ofrecerían blancos tan hermosos
tan concretos para que un obús perfecto de la supertécnica
aplastara aquellas ilusas panaceas
en un charco de sangre donde iban a flotar pisoteadas
vuestras violadas vírgenes entre billetes inútiles de Banco
y que en el reloj del escaso hombre
ya no quedaba sino una media hora de vida suficiente
para fumarse un cigarrillo y yacer bayoneteado
por las inmensas llanuras entre escombros de tanques:
en nombre de mi generación yo os acuso.

A vosotros: los poderosos energúmenos los grandes señores de la culpa
los que con vuestra codicia más enorme aunque el cielo de tal hipocresía
arramblasteis con la mejor rapiña en el río revuelto
y que no fuisteis para vuestros hermanos
sino hoscos verdugos con sonrisa de lobo
y una estela de odios encendidos dejasteis
para mil años que vinieran y más:
en nombre de mi generación yo os acuso.

A vosotros: los universitarios sabios de la Luna los artistas leprosos
que fuisteis presa
por cobardes nefastos insípidos
por permitir que el espíritu fuera apresado como una zorra vil
en la trampa de los grandes capitanes de papel:
en nombre de mi generación yo os acuso.

A vosotros: los violetos los idealistas de la muerte
los que sumisteis al mundo en un fragor de horrores
creyendo crear un nuevo sol con vuestra pobre bola de sebo:
en nombre de mi generación yo os acuso.

A vosotros: los anónimos peones del salario misérrimo
que os abandonasteis en el sopor brutal
del vinazo y la patata cocida
a los que os entregasteis al fútbol y a los semanarios de crímenes
para no pensar
a los estudiantes irresponsables que gritaban heridos sin saber por qué
a los pacifistas enclenques que cerraban sus anos ante la tomadura de pelo
a los espirituales estómagos que nos hablaron tanto del infierno
a los profetas de grandes paraísos de chatarra
a las mujeres sin vergüenza que no querían parir hombres
a los indiferentes que tan sólo soñaron con sus bolsillos miserables
a los que con la flor en el ojal jugaron al ensayo
a los complejos sexuales a la pederastia
a la morfinomanía a la aventura política de porrazos y tente-tieso
perdidos putrefactos podridos de civilización de asco y de cine barato
estuvisteis malditos estaréis corrompidos por los siglos de los siglos
fuisteis rebaño propicio
cuando llegó la gran merienda de los ultimatums
lo mismo que lo seríais si tal momento llegara de nuevo
como parece ser así:
en nombre de mi generación yo os acuso.

Pero fuimos aprendiendo vuestra lección paso a paso:
cuando teníamos quince años cuajó en noches de terror y de asombro inaudito
entendiendo que ser hombre era estar dispuesto a sacar de la cama a su hermano
y asesinarlo cobardemente al borde de un camino
cuando teníamos veinte años supimos que era lícito todo
hasta destruir millones de inocentes por el hambre y el fuego
cuando teníamos veinticinco años conocimos también
que el perdón es inútil y los sueños más nobles
se pierden en el tiempo como un soplo de humo
y ahora con nuestros treinta años hemos comprendido tantas cosas...
tantas cosas que nos duele duramente aquí dentro
y que si tuviéramos que confesarlas moriríamos
de vergüenza y de rabia.

¡Ah! y de nuevo las bombas acechan nuestras pobres carnes maduritas
para sacrificarnos junto a nuestros hermanos más jóvenes
a quienes damos la mano en la tiniebla que golpea las persianas
de los que están de pie con estatura de despiertos.

Por todo yo protesto. Yo os denuncio. Yo os acuso.
Cogeré mi mochila con mi cara de cura
si me dejáis con vida
y huiré a las sagradas colinas junto al mar inmensamente nuevo
a leer a mis poetas chinos preferidos
y que el mundo tiemble por vuestros pecados y se arrase
mañana por la mañana.

Miguel Labordeta

EL AMOR. Cesare Zavattini

2009-11-01T12:36:00.002+01:00

Me refugié bajo un portal. De la casa de enfrente llegaban las notas de un vals. Cesó la lluvia, y en el balcón de aquella casa apareció una muchacha morena vestida de amarillo. No la veía bien, allá en lo alto; no hubiese podido decir “su nariz sonrosada”, pero me enamoré; quizá fue por el aguacero, quizá el brillo de las goteras bajo el sol que asomaba otra vez (nos sigue de puntillas alguien que mueve las nubes, suscita clamores en los caminos sólo para que nos empujen donde a él le conviene, pero de modo que se acuse a las nubes y a los clamores).
Desde el balcón se le cayó a la muchacha un pañuelo; corrí a recogerlo y entré en el portal
escaleras arriba. En lo alto me esperaba la muchacha: “Gracias”, dijo. “¿Cómo te llamas?”, la pregunté, jadeante. “Ana”, respondió, y despareció. La escribí una carta que nunca más he vuelto a escribir en la vida, al cabo de un año era mi mujer. Somos felices; a menudo viene a vernos María, la hermana de Ana; se quieren y se parecen mucho. Un día se habló de aquella tarde de verano, de cómo nos habíamos conocido Ana y yo. “Estaba en el balcón –contó María- y, de repente, se me cayó el pañuelo. Ana estaba tocando el piano. La dije: “Se me ha caído el pañuelo, alguien viene a traérmelo”. Ella, menos tímida que yo, fue a tu encuentro y os conocisteis, lo recuerdo como si fuera ayer; las dos llevábamos un vestido amarillo.

Cesare Zavattini
[Traducción de Juan Marsé]

PARLAR O CALLAR. RAFAEL ALBERTI

2009-11-01T11:23:00.005+01:00

Alguien o muchos pensarán:
-¡Qué inútil que ese poeta hable del otoño!
-¿Cómo no hablar, y mucho, y con nostalgia
si ya pronto va entrar en el invierno!

RAFAEL ALBERTI

POTSER TAMPOC ÉS UNA IDEA TAN DESAFORADA. A QUÈ BALLEM, NOSALTRES?

2009-10-26T23:37:00.004+01:00

En El Gran libro de la Luna de Vicente Cassanya recull un fet curiós tot dient que una de les anècdotes més impressionants de la lluna es narra a Retorno a la diosa, d’Edward C. Whitmont. En aquesta obra l’antropòleg Colin Turnbull relata una experiència que va viure a l’Àfrica i la recorda així:

Una nit en particular persistirà sempre en la meva memòria, perquè crec que aquella nit vaig aprendre fins a quin punt els éssers humans civilitzats ens hem allunyat de la realitat.

Hi havia lluna plena, de tal manera que el ball s’havia perllongat més del que era habitual. Just abans d’anar-me’n a dormir, estava jo aturat a l’entrada de la meva cabana quan vaig escoltar un soroll curiós que procedia del proper bopi, terreny de joc dels nens. Em va sorprendre perquè de nit els pigmeus no acostumen a sortir del campament principal. Em vaig apropar per saber de què es tractava.

Allà, en el petit clar inundat de llum platejada, hi estava el refinat Kenge, vestit amb un atuell de tela de corna adornat amb fulles, amb una flor subjectada al cabell. Estava completament sol, ballant i cantant corficat, mentre mirava cap a dalt, cap a les copes dels arbres.

Però Kenge era el més gran donjuan que hi havia en molts kilòmetres a la rodona, així que després d’observar-lo durant una estona, vaig sortir al clar i vaig preguntar-li bromejant per què ballava sol. S’aturà, es girà a poc a poc i em va mirar com si jo fos l’ésser més imbècil del món; estava sorpresíssim de la meva estupidesa.

“Però si no estic ballant sol -va dir. Estic ballant amb el bosc, ballant amb la lluna.”Després, amb la major despreocupació, m’ignorà i va seguir el seu ball d’amor i de vida.

POTSER LA LITERATURA NOMÉS SIGUI AIXÒ

2009-10-14T23:39:00.010+02:00

LITERATURA
Si aceptáramos la posibilidad
de que alguien exclamara:
“Dios mío, qué hecho polvo estoy!”
sin mayores aspavientos
ni necesidad de exégesis alguna,
sería preciso reescribir
la inmortal historia
de ese fraude que se ha dado en llamar
Literatura.
Y además
nos quedaríamos en paro.

ROGER WOLFE (Westerham, 1962)

AGAINST ALL ODDS. PHIL COLLINS

2009-10-12T11:51:00.005+02:00

Només la cançó és la metàfora dels sons

Com de bonic seria això: poder asseure's davant d'un piano i, després d'uns instants de silenciós recolliment on busques el to i el sentiment que et va portar a crear aquella cançó,començar a cantar i amb l'esclat d'aquesta pirotècnia de notes i silencis parar el món i fer-lo més bonic durant tres o quatre minuts. I parlar i cantar a cor-què-vols, sense fregament, de les fades bones que et volen per la biblioteca de l'ànima, o dels corbs foscos que et surten d'algunes lleixes, alliberar del teu silenci de segles el crit contingut que et colpeja les entranyes, convertir-te en el so que tenen les idees i les vivències en la teva vida i en la vida dels altres. Revelar al món la metàfora dels sons. Però això seria, com diu el títol d'aquesta cançó, contra tot pronòstic.

EL CANT DELS OCELLS. PAU CASALS

2009-09-26T16:09:00.002+02:00

AVUI FAIG DEL BLOC UNA BRANCA

ÀNGEL DE SARAH MCLACHLAN A LIVE 8

2009-09-23T22:13:00.002+02:00

Live 8 ens ha deixat molts grans moments, però deixa'm que repesqui ara aquesta cançó de Sarah Mclachlan titulada Àngel. He estat a punt de posar el vídeo amb la lletra subtitulada al castellà, però no fa falta. Quina veu més maca té aquesta noia! I la meva debilitat, el piano. És especialment bonica cap al final de la cançó, quan comença a fer -com diria Pla- arabescos amb la veu. Quan l'escoltava em venien a la memòria aquelles paraules pomposes de Bodelaire "La Música m'ullprèn com una mar".

JOAN MARGARIT. TRES POEMES

2009-09-13T13:20:00.004+02:00

Joan Margarit és un poeta que segueixo des de fa temps, a partir que ens va venir a recitar els seus versos a la Facultat de Lletres de Tarragona. Més tard vaig fer un treball de la seva obra escrita fins aleshores. Dies enrere, remenant per les carpetes vaig trobar el treball corregit. Com em va agradar veure'l ple d'anotacions i correccions del professor Magí Sunyer! Ara que sóc profe sé el que costa corregir bé un treball. Magí, des d'aquí el meu agraiment. Margarit ha rebut últimament el Premi Nacional de Poesia. Te'l recomano molt, a més a més, a la pàgina web oficial de l'autor pots escoltar poemes recitats per ell mateix. Espero fer-ne una altra tria, però avui m'ha vingut a tomb de publicar-ne aquests tres. El primer parla de la música com a cuirassa per la vida; el segon parla de la seva filla, discapacitada, i d'ell mateix. L'últim és una altra reflexió sobre la utilitat de la poesia.

UN NOI

M'agrada, mentre assaja, d'escoltar-lo.
Això ho has encertat, penso. I el veig
tímid, preocupat pels seus compassos,
fent-se fort amb la música. No-res
més entranyable i perillós que el saxo
entre les joves mans.
Però la música l'empararà.
Ha deixat de tocar,
i després d'una estona de silenci
el sento iniciar una melodia
càlida i lenta com un vell amor.
El saxo és l'armadura
brunyida pel seu so.
Ni les fredes cuirasses, ni els hermètics
cims lluents, ni els pesants escuts de bronze
que en la Ilíada duien els herois,
mai no podrien protegir-lo tant.

ELS ULLS DEL RETROVISOR

Ja estem acostumats els dos, Joana,
que aquesta lentitud,
quan recolzes les crosses i vas baixant del cotxe,
desperti les botzines i el seu insult abstracte.
Em fa feliç la teva companyia
i el somriure d'un cos que està molt lluny
del que sempre s'ha dit de la bellesa,
la penosa bellesa, tan distant.
L'he canviat per la seducció
de la tendresa que il•lumina
el buit deixat per la raó al teu rostre.
I, quan em miro en el retrovisor,
no veig uns ulls senzills de reconèixer,
perquè hi brilla l'amor que hi han deixat
tantes mirades, i la llum, i l'ombra
del que he vist, i la pau que reflecteix
la teva lentitud, que és dins de mi.
És tan gran la riquesa que no sembla
que aquests ulls del mirall puguin ser els meus.
Joan Margarit

L’EDUCACIO SENTIMENTAL

Solia dir-me amb el seu vell menyspreu:
no serveix per a res la poesia.
Volia ensinistrar-me en un infern
on distreure’s és perdre la partida
i on només els diners fan passar el fred
de l’edat. Però en canvi no sabia
que és per això mateix que la necessitem,
i que cal rastrejar la poesia
pels hospitals i pels jutjats: més tard
ja acabarà parlant de l’estimada.
Hi ha poesia fins i tot en gent
com el meu pare, que odià la vida.
I tenia raó en allò que deia:
no serveix per a res, la que ell llegia.

MIGUEL GILA. TONTXU

2009-09-10T23:39:00.002+02:00

M'agraden moltes cançons de Tontxo, però n'hi ha una que em sembla especialment entranyable, la que parla de l'humorista Gila (EPD). Ara m'ha vingut l'anècdota d'en Txema que es pensava de petit que el seu avi es deia Pau Descansi perquè a casa sempre deien l'avi, en pau descansi...Tornant a la cançó, doncs això, que la dedica a en Gila i que em va sorprendre en el disc perquè no me l'esperava una temàtica així en un cantautor, però, com diu la frase: "Encara no s'han alçat els murs que diguin al geni: d'aquí no passaràs!"

LA STORIA. FRANCESCO DE GREGORI

2009-09-09T18:18:00.003+02:00

Aquesta cançó me la va passar l'Eudald que té una part del seu cor a Roma. La primera frase de la cançó ja em va lligar a escoltar-la tota i a posar-la a la llista de les meves cançons preferides: "La història som nosaltres". És una cançó enigmàtica, suggestiva: què vol dir això que la història som nosaltres?

La storia siamo noi, nessuno si senta offeso,
siamo noi questo prato di aghi sotto il cielo.
La storia siamo noi, attenzione, nessuno si senta escluso.
La storia siamo noi, siamo noi queste onde nel mare,
questo rumore che rompe il silenzio,
questo silenzio così duro da masticare.
E poi ti dicono "Tutti sono uguali,
tutti rubano alla stessa maniera".
Ma è solo un modo per convincerti
a restare chiuso dentro casa quando viene la sera.
Però la storia non si ferma davvero davanti a un portone,
la storia entra dentro le stanze, le brucia,
la storia dà torto e dà ragione.
La storia siamo noi, siamo noi che scriviamo le lettere,
siamo noi che abbiamo tutto da vincere, tutto da perdere.
E poi la gente, (perchè è la gente che fa la storia)
quando si tratta di scegliere e di andare,
te la ritrovi tutta con gli occhi aperti,
che sanno benissimo cosa fare.
Quelli che hanno letto milioni di libri
e quelli che non sanno nemmeno parlare,
ed è per questo che la storia dà i brividi,
perchè nessuno la può fermare.
La storia siamo noi, siamo noi padri e figli,
siamo noi, bella ciao, che partiamo.
La storia non ha nascondigli,
la storia non passa la mano.
La storia siamo noi, siamo noi questo piatto di grano.

La historia somos nosotros, nadie se sienta ofendido,/ somos nosotros este prado de agujas bajo el cielo./ La historia somos nosotros, atención, nadie se sienta excluido./ La historia somos nosotros, somos nosotros esta ola en el mar./ este rumor que rompe el silencio,/ este silencio tan duro de relatar.
Y luego te dicen "Todos son iguales,/ todos roban de la misma manera"./ Pero es sólo un modo de convencerte/ de que te quedes encerrado en casa cuando llega la tarde./ Pero la historia no se detiene ciertamente ante un portón,/ la historia entra dentro de las habitaciones, las incendia,/ la historia da error y da razón.
La historia somos nosotros, somos nosotros quienes escribimos la carta,/ somos nosotros quienes tenemos todas las de ganar, todas las de perder./ Y luego la gente (porque es la gente la que hace la historia)/ cuando se trata de elegir y de caminar,/ te la encuentras a toda con los ojos abiertos,/ que saben muy bien qué hacer.
Los que han leído millones de libros/ y los que no saben ni siquiera hablar,/ y es por esto que la historia da escalofríos,/ porque ninguno la puede parar./ La historia somos nosotros, somos nosotros padres e hijos,/ somos nosotros, bella ciao, que partimos./ La historia no tiene escondrijos,/ la historia no pasa la mano.
La historia somos nosotros, somos nosotros este plato de trigo.

RECUERDO. ISMAEL SERRANO

2009-09-08T18:10:00.003+02:00

Si ara no la pots escoltar fins el final deixa-la per més tard o pel mai. Es tracta d'una versió a veu i piano de la cançó Recuerdo d'Ismael Serrano en concert. És una cançó que conté una bona història i està ben dramatitzada, ben interpretada. Pot ser que no sigui del teu gust, però si hi entres és una petita meravella.

NON MULTA SED MULTUM

2009-09-01T17:43:00.003+02:00

De tres despistats:
-Mira, és romànic.
-No, és gòtic.
(I Déu dins)

AIXÒ NO ÉS PAS UNA LLUNA

2009-09-01T17:39:00.001+02:00

Ai, poeta!
La lluna no: la lluna.
La lluna, a l’inrevés.
No
la idea
sinó
la lluna, simplement.
Sempre buscant la sinestèsia,
la metàfora perfecta!
La lluna no: la lluna.
Sempre tot massa endins del text
Menys enllà, canta a la lluna bojament.

REUS (WHISKYN'S)

2009-08-29T12:26:00.004+02:00

Aquesta cançó em toca la fibra de ganxet (així és com ens anomenen als de Reus). No sé ben bé on porto aquesta fibra, però el cert és que la cançó em fa tilín. D'aquest vIdeoclip m'agrada de manera especial el ball: mans a les butxaques, donar petites passes i uns lleus cops de cintura pendulars. Tant el ritme com l'acompanyament de fons del sintetitzador també em semblen genials. Tot plegat, em recorda una frase que diu un amic meu :"Hauríem de ballar més". La de Tarragona m'esborrona està bé, però no es pot comparar...

SER, TENIR...

2009-08-28T18:17:00.004+02:00

El cavall no fa el cavaller.

ALEGRIA (D'ANTÒNIA FONT)

2009-08-28T13:22:00.005+02:00

Alegria és una d'aquelles cançons que et fa pensar que la música en català encara està viva i que et pot sorprendre. Aquesta és la versió de la interpretació que van fer al Liceu amb acompanyament orquestral. Diu que està content perquè tothom l'estima i ell estima a tothom: una meravellosa resposta senzilla a qüestions difícils. Bon dia i molta alegria!

MIGUEL D'ORS (QUATRE POEMES)

2009-08-27T13:49:00.006+02:00

Miguel d'Ors va néixer a Santiago de Compostela l'any 1946. Va estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Navarra i des de 1979 és professor de literatura Espanyola a la Universitat de Granada.

CARTA

A ti, que serás siempre La Ignorada,
a ti, qúe llegaste a quién sabe qué lugar
cuando yo acababa, ay, de salir de él,
o perdiste aquel tren, no sé cuál, que te hubiera traído
al centro de mi vida,
o estabas en un banco de algún parque
un día que yo no quise pasear entre las hojas verlenianas,
a ti,
por la chacarera de tu mirada que nunca he visto,
por ese corazón que desconozco y es como una playa de
setiembre,
a ti, por todo lo que me habría obligado a amarte,
a ti, que me habrías amado hasta nunca,
que ahora puedes estar llorando
en la luz fría de una habitación de hotel,
o con tus hijos en el British Museum,
o ves el arco iris en una telaraña,
o piensas en mí sin saber que soy yo,
a ti, retrospectiva, condicional, perdida,
dondequiera que estés,
este poema.

De "Curso superior de ignorancia"

INSISTO

Mi vida: tantos días
que no estuve en El Cuzco
ni en Siena ni en Grenoble,
tantos aviones rubricando el cielo
en los que yo no iba, tantas voces
cuyo calor jamás
tocó mi corazón.
Sólo el tiempo, vacío,
sólo el tiempo, esta estepa
desesperada, sólo
ver los martes, los miércoles, los jueves,
ver cómo se suceden, implacables,
los tubos de Colgate.

De "Es cielo y es azul"

RARO ASUNTO

Raro asunto la vida: yo que pude
nacer en 1529,
o en Pittsburg o archiduque, yo que pude
ser Chesterton o un bonzo, haber nacido
gallego y d’Ors y todas estas cosas.
Raro asunto
que entre la muchedumbre de los siglos,
que existiendo la China innumerable,
y Bosnia, y las cruzadas, y los incas,
fuese a tocarme a mí precisamente
este trabajo amargo de ser yo.

De "Es cielo y es azul"

OTRO POEMA DE AMOR

Qué dicha no ser Basho, en cuya voz
florecían tan leves los ciruelos,
ni ser Beethoven con su borrasca en la frente
ni Tomás Moro en el taller de Holbein.
Qué dicha no tener
un bungalow en Denver (Colorado)
ni estar mirando desde el Fitz Roy el silencio
mineral de la tarde patagónica
ni oler la bajamar de Saint-Malo

y estar aquí contigo, respirándote, viendo
la lámpara del techo reflejada en tus ojos.

De "Curso superior de ignorancia"

CADA COP QUE TE'N VAS ( Whiskyn's)

2009-08-24T13:44:00.002+02:00

M'encanta escoltar i veure de tant en tant la cançó de Cada cop que te'n vas. El vídioclip em sembla molt original ja que a partir d'una idea simple com és la d'un noi que guarda una plaça de parquing i el cotxe no arriba mai, sap expressar aquesta sensació de buit en la que et pots sentir quan qui estimes se'n va.

ANTES (Xavier Escribano)

2009-08-24T12:47:00.003+02:00

En Xavier em va enviar temps enrere un poema d’una força adverbial descomunal. Antes, es titula: aquest adverbi de temps ens recorda que tot el que haguem de fer plegats ho hauríem de fer abans de veure’ns en el mal tràngol del tanatori. Ens recorda que ens havem en el temps.

Antes de que en la noche desvelada
por un tropel de llamadas telefónicas
nos sorprenda en trémulas voces
la oscuridad de tu nombre
en suspenso.

Antes de que sea preciso dar con alguien
que recuerde el pliegue exacto de tu sonrisa
el aire soñador de tus párpados entreabiertos
el temple adusto que inventaban tus facciones

(y se preste a recomponer la máscara horizontal
de tu rostro impávido).

Antes de que los relojes del mundo
declinen servirte en bandeja sus minutos
y las citas concertadas a horas puntualísimas
-incluso en los mejores bares, en los más
amables rincones de la ciudad-
se atraganten y queden sin voz
se desvanezcan y se diluyan en tinta invisible,
y tu agenda telefónica adquiera
un penoso aire de sarcófago.

Antes de que podamos comprobar
los amplios pasillos,
las horizontales ventanas iluminadas,
el pulido suelo, las adecuadísimas láminas
escogidas en las salas de espera,
para que nadie exclame
oh, qué horror.

Antes de que todos los pronósticos
sobre la eficacia y limpidez
-amén la arquitectura impecable-
de los más modernos tanatorios de la ciudad,
se cumplan en tu particular caso.

Antes de todo eso.

Antes.

Octubre de 2006
Xavier Escribano

SILENTS

2009-08-23T11:04:00.002+02:00

En aquesta Europa de fulla seca
hi ha un cos de bombers
que cada dia apaga
el mal amb abundància de bé.

L'ARBRE CENTENARI

2009-08-22T21:27:00.004+02:00

L’Eusebi va dir-me
que ell voldria ser
com el tronc d’aquell arbre
centenari que miràvem,
i anar creixent per dintre.

El poeta lampista

2009-08-22T20:47:00.004+02:00

És un pobre poeta lampista.
Els peus al terra
les mans als núvols
i de tant en tant
alguna descàrrega.

Ulls grisos

2009-08-22T20:45:00.001+02:00

Ell, exaltat, buscava
crancs per entre les roques.
Aquella noia, sola,
asseguda, el va mirar.
Era una noia d’ulls grisos.

TOT BRILLA

2009-08-22T19:14:00.002+02:00

De nou, tot brilla:
Veig lentes les volves de pols
a fora, i veig sense por
les volves de pols, a dins.

Brilla el pa damunt la taula
i l’aigua i el vi de dins les copes.
Sé mirar els ulls dels comensals
i les seves mans com tremolen.

Tot és bell i està en pau, de nou.
Ho sé perquè els contorns brillen
i sempre acaben tornant
per recordar-me el que perdura.

Gerard Sabaté, Camp Joliu, 2003

S’ALCEN I BREGUEN

2009-08-22T19:02:00.003+02:00

Encara que et surtin a dolls
llàgrimes del ulls,
tu, no ploris mai
-em deia la mare.

S’han acabat les èpoques
dels s’alcen i reguen
i tu, ja t’ho avanço,
no entendràs res.
Però tranquil•la...
Perquè ningú tampoc
no entén res.

Això que et passa ara
potser és millor. Com comprendries
si no, el dolor dels altres?

Fes del teu dol,
que avui és meandre,
un camí amable

I no l’exageris massa.

Encara que et facin mal
els ulls de dolor, tu, reina,
no ploris mai: espera
perquè la fràgil línia
trencadissa
i el record difícil
et faran forta,
et faran una dona.

Gerard Sabaté, Tarragona, 1996

ELS POBLES JA SÓN BUITS

2009-08-22T18:51:00.003+02:00

El poble és petit i les cases cauen
i els Nadals són freds i a vades neva
i la gent, tancada a casa,
fa olor de llenya.

Vora la molsa, fan tertúlia i parlen:
de pares a fills els savis mots
que passen. Mengen torrons i neules
i li cau una llàgrima a l’avi: se sent un vers
tan innocent a dalt d’un tamboret! I els cops,
al tió, fan caure sorreta de les bigues.

I els pobles petits com són
cada anyada es fan més grans:
els fills van a viure a les ciutats
i els vells al Cel, ens diuen
a brandamorts, les campanes.

Gerard Sabaté, La Torre de Fontaubella, 1994

LA CABANA

2009-08-22T18:37:00.002+02:00

-Anem a la cabana, amic?
Hi tinc menjar: mores, cireres
i préssecs i suc de sagristia.

-Vi del capellà!?
I si vingués una nena
i ens veiés...xivates com són?

Si vingués una nena a xafardejar
li enganxaríem un xiclet
al cabell i riuríem
mentre ella, pobreta, marxa xisclant
corrent-corrent, buscant maldestre,
unes tisores bones,
que li tallin el rínxol desfet.

Gerard Sabaté, Reus, 1995

ESTIMAR I MORIR

2009-08-22T18:32:00.002+02:00

Avui has anat de frac
a enamorar-te del bosc.
Has abraçat un per un
tots els arbres
del camí.

Has besat, cordialment,
totes les cireres que penjaven
dels arbres
del camí.

De genolls has dit
poemes a les flors
-hi havia tantes flors
que n’has hagut de dir
algun de trist. Al camí.

I si abraces i beses i dius
és pel Camí que ho fas.
Estimar i morir.

Gerard Sabaté, Reus, 1995

ARA

2009-08-21T19:32:00.002+02:00

Ara,
des del més profund del meu cor d’home
fins al més profund de Déu:
hola!

Rocacorba, juliol 2008

VOL RAS

2009-08-20T18:53:00.006+02:00

Homes de vol ras
de cors engabiats en els seus pits.
Homes de vol ras,
que mai no fruitaran les branques
dels arbres ni els jardins
dels Altres.

Gerard Sabaté, a Vic, agost de 2009

REALISME MÀGIC

2009-08-20T12:44:00.002+02:00

En una estació qualsevol un dia...

Els albercocs i les petites collidores (Josep Carner)

2009-08-20T12:29:00.007+02:00

Diu Iris a Mirtila :

- Amiga , jo no sé...

¿ Tants d´albercocs li deixes

al vell albercoquer ?

- Oh Iris, prou m´agrada

menjar-ne pels camins

fent festa a la dolcesa

que em raja boca endins.

Però l´hivern arriba,

i vora el foc rabent

sentim a la teulada

ballar teules i vent.

I, bell atzar, la mare,

veient-nos entristits,

i com freguem els nassos

i con bufem els dits,

ens porta, riolera,

quan cau la neu a flocs,

un pot amb confitures

de préssecs o albercocs.

Josep Carner

REFLEXIONS ESTÈTIQUES (Amb les mans a les butxaques)

2009-08-17T19:19:00.006+02:00

De la bellesa
un se’n torna sempre amb les mans a les butxaques.
Un només se sap pobre quan perd totes les riqueses i jo sóc i seré pobre
i no ho sabia.
Acabo d’estar davant de la Música
en una guitarra (què pobre, oi, una guitarra…) i la bellesa
irradiava, omplia i buidava; m’he quedat amb una pau inquieta
davant del fortuït i el sublim de cada nota que guspirajava.

No podia aplaudir. No calia.
Em molestava tota paraula vana, la música omplia
tota sola el silenci, la sala; estremia els sentits i la raó
nedava sense paraules perquè tot ja era paraula, gest
i mesura, però, ai,
de la bellesa un se’n torna sempre
amb les mans a les butxaques
i s’abracen nostàlgies i esperances
(com talment amb la Bondat i la Veritat, que és U).
Era remor de veu de Déu encarnada en ona sonora
mundana i carnal, tendra i esfereïdora, com una pregària
Però, ai, l’Art…
L’art sublima immensament, però què pobre i miserable: no redimeix!
L’art no és esperar-ho tot del món: en va, en va , en va!
La vanitat de l’art!
Només
Jesucrist
Redimeix.

Volum, so, color…dolça
litúrgia de la misèria humana
que espera.

Gerard Sabaté, València, agost de 2008

DELIRI FILIAL

2009-08-17T19:04:00.004+02:00

Que m’acostumi a la bellesa!
Que no em preocupi ja cap noble empresa!
Que sigui el meu entendre
la mesura de totes les coses...
Faci de la mediocritat l’excel·lència!
Que el descrèdit pel món sigui la meva solvència!
Tafanejar la vida dels altres i oblidar la meva!
Gaudir del cel només en nits de lluna plena!
Viure, oh sí, com si no existís l’Eternitat,
defugir i silenciar tota cremoreta Paterna!
No tenir mai cap conversa sincera,
en aspavents, veure-ho sempre tot negre!
Repetir-me: “Qui dies passa planys empeny!”
Estirar la mà i donar el millor somriure
i oblidar l’heroi així que tanqui el llibre!
Realitzar-me amb els meus talents sublims o planya’ls!
Oh! També ser un incomprès de gran volada!
Agafar la creu que no m’espanta!
Parlar de l’amor platònicament…sense abraçar-lo!
Ja no escoltar mai res de nou; fer de la corrent la inèrcia.
Limitar en mi a Déu la seva Omnipotència
i fer-li perdre la paciència!
Demanar-me el cor i jo dar-li el ventre!
I el dia final, en la seva Presència
dur en les mans només les venes.
Oh, estimar-te sense estimar-te!
Fer de l’amor una res raonable, i no inexorable!
Cada matí, llançar els ideals com una colometa blanca.
A la tarda, jugar al billar amb l’esperança.

Gerard Sabaté, Camp Joliu, desembre de 2009

El Drama del desangelat o l'elogi del Passeig (a propòsit de Gabriel García Márquez)

2009-08-17T12:09:00.008+02:00

No vull parlar ara d’una tristesa gran, d’aquelles que només podria tornar-te l’alegria la resurrecció del difunt o una confessió ben feta. Voldria parlar d’aquella mena de deixondiment de l’esperit que et posa tristot i a la qual no cal donar gaire importància per la seva condició passatgera, de tempresta d’estiu.

Però hi ha vegades que a un, no sé sap ben bé per quins intricats de l’ànima, se li fonen els ploms. No és de manera sobtada, sinó gradual, gairebé imperceptible, però quan te n’adones entres en un estat de deixadesa somnolent, del color de la cendra; la teva vida alegre entra suau en un àmbit de penombra. Ets un marc torçat que cal dreçar. Els teus lligams emocionals no arrelen en res on agafar-se: en el lloc i temps que ocupes ja no hi pintes res. És llavors que has de moure fitxa.

Una alternativa positiva pot ser la d’anar a passejar. Anar a fer aquell passeig que la saviesa de les mares t’aconsellaven fer quan et començaven a veure amb cara de pomes agres:“nen, et convé prendre l’aire”. Prendre l’aire...Què fàcil! A vegades la farmacopea dels mals és tan senzilla, tan poc burocràtica que és un plaer. Fins i tot el gran Sant Tomàs de la Summa Teològica proposava un prosaic consell a aquells que començaven a patir-ne els símptomes d’aquella dama lletja que anomenem tristesa: una bona dutxa i fer hores de son.

Un cop presa la determinació i tanques la porta de casa ja està: ja ets a Nàrnia. Després, el doctor Passeig, se n’encarrega de la resta. I ho fa de mil formes diverses: la bellesa del paisatge, una trobada inopinada, l’absurd d’un comentari que caces, la reacció innocent d’una criatura...Tan hi fa, tornes a casa amb l’ànima encaixada. Recordo un poema que ve al cas d’aquesta estampa: un home que sortia de casa trist i se n’anava a passejar per la neu. Al passar per sota un arbre un corb va emprendre el vol i el saltironet provocat a la branca va fer que se li precipités un floc generós de neu que se li esclafà al cap. Aquell fet, diu el personatge del poema, “em va salvar d’un dia desagradós”.

El text del Drama del Desencantado de Gabriel García Márquez (Colòmbia, 1927) és un bon exemple d’aquests passeigs. Jo no et recomano un trajecte tan vertical, irreversible i dràstic com el de la lectura que ara et proposo, sinó una cosa més horitzontal, més nostrada.

...el drama del desencantat que es precipità al carrer des del desè pis, i a mesura que anava caient anava veient a través de les finestres la intimitat dels seus veïns, les petites tragèdies domèstiques, els amors furtius, els breus instants de felicitat, notícies de les quals no havien arribat mai a l’escala comú, de tal manera que a l’instant de rebentar-se contra el paviment del carrer havia canviat per complet la seva concepció del món, i havia arribat a la conclusió de què aquella vida que abandonava per a sempre per la porta falsa valia la pena de ser viscuda.

VOLDRIA SER

2009-08-14T19:17:00.009+02:00

La meva paraula voldria ser
veritat, bondat i bellesa
que mena a Tu, un mot propllunyà.
Fer versos que amb l'arquet generós dels teus ulls
fessin sonar, trèmuls, tots els misteris.
Ésser plegats, rimats per les paraules,
al món que ens clama el cor.
Ésser per uns instants només paraula,
convertir-nos en Paraula
encarnada,
i així perfer per romandre.
Ensems,
ésser mar i boira, rocam i far
aquesta tarda.

SET VERSOS TRENCATS

2009-08-14T13:38:00.014+02:00

Era un senyor italià d’edat avançada que es passava les hores bevent, era un borratxo de soca-rel. Explica la llegenda que un dia va estar mitja hora pixant.

Vaig quedar amb el meu antic professor de filosofia de batxillerat per comentar-li un possible tema per a la tesina. Havíem compartit temps feliços, amics comuns, la música –ell tocava la flauta travessera i jo la guitarra-, els dos escrivíem...Ara és un gran professor d’universitat. La conversa va ser a l’arena de la platja de Badalona, encantadora. Tota va ser enriquidora però recordo, incisiu, un moment de la conversa: “Gerard, t’estàs tornant un racionalista”.

El seu director espiritual l’esbroncava:
“Esa voz de santo...”

Com un ocell que no pot parar de volar
perquè rere cada imatge en veu una de nova:
com una Promesa.

I de sobte,
estrenar un nou dia.
Per què?

Jo crec...
-en la complexitat-
Per Jesum Cristum Dominum Nostrum.

Senyor,
Quina finor de pètal
Quan entres pels meus llavis!

LA PROVIDÈNCIA

2009-08-14T13:32:00.007+02:00

La tieta em demanava que resés per ella.
I jo pensava: si Déu és l’Atenció plena!
Jo resaré, en tot cas, perquè ens en adonem.

BERNSTEIN I CARRERAS A WEST SIDE STORY

2009-08-13T19:08:00.005+02:00

Aquestes imatges em van impactar quan les vaig veure per primera vegada i encara continuen agradant-me. Es tracta d’un moment de l’enregistrament de la cançó Maria per a la pel-lícula West Side Story on un jove Josep Carreras (1946) que no té el dia, no li acaben de sortir les coses bé i el director musical, Leonard Bernstein (1918-1990) l’esbronca tendrament. Al dia següent, emperò, brodarà la cançó. És un vídeo fabulós que té de tot: tensió, una càmera que va seguint la reacció de tots els personatges, bellesa musical, plasticitat en les expressions facials i en les mans i, sobretot, veure la professionalitat com treballen “els grans” a l’hora feliç en què s’enregistrà aquesta cançó que perdurarà en el temps com una de les cançons d’amor més maques.

VAIG FUGIR ALS BOSCOS

2009-08-13T18:36:00.005+02:00

Henry David Thoreau, Concord, Massachusets, (1817-1862). Aquestes paraules surten a El Club dels poetes morts. Aquests autor va materialitzar el somni de ”a veure si marxo de la civilització durant un parell d’anyets (1845-1847) i visc envoltat de natura al bosc, on crec que trobaré l’autèntica vida”. Aquesta experiència ens l’explica al llibre Walden, o la vida al bosc. Aquesta vivència no va ser, segurament, com havia idealitzat; ignorava la por davant els udols inquietants dels llops…Però no deixa de ser un relat sorprenent i un valent testimoni de fugida per a trobar-se. És fàcil de memoritzar i, a vegades, et surt de la boca quan menys t’ho esperes. La frase en negreta és maquíssima.

Vaig fugir als boscos perquè desitjava viure amb un únic propòsit: fer front, només, als fets essencials de la vida, i veure si era capaç d'aprendre tot allò que m'havia d'ensenyar. No volia descobrir, a l'hora de la mort, que ni tan sols no havia viscut. No desitjava viure res més que no fos vida - m'agrada tant, la vida...-, ni practicar la resignació, tret que no fos absolutament necessari. Volia viure a fons i esprémer tota la substància de la vida, d'una manera tan ferma i espartana que en foragités tot allò que no li era propi, fer una neteja dràstica d'allò que li era marginal, reduir la vida a la seva mínima essència i, si resultés mesquina, extreure'n tota la genuïna mesquinesa i fer-la conèixer al món; però si fos sublim, conèixer-la per pròpia experiència i ser capaç d'explicar-ne la veritat després d'aquella propera excursió.

POEMA DE BALCÓ

2009-08-12T20:25:00.008+02:00

A l'hora que més plau,
del mas estiuenc
surto al balcó de ferro forjat.
Amb els ulls dibuixo els verds
tornassolats de la Plana de Vic,
tot just quan el torterol de fum
que exhala el cigar esdevé blau.
I a l'ànima hi brolla només un pensament:
el món és l'abraçada de Déu.

Gerard Sabaté, a Vic, agost de 2009

2009-08-11T18:47:00.010+02:00

Rainer Maria RILKE (1875-1926)

Poeta nascut a Praga el 1875. A 51 anys, morí de leucèmia, provocada per haver-se punxat amb les espines d’una rosa del seu jardí a Suïssa.

M’espanta la paraula dels homes.
Ho saben expressar tot tan clar!
I això es diu gos i, allò, casa,
i el principi està aquí, i allí la fi.

M’espanta el seu dir, el seu joc en broma;
saben tot el que és i el que va ser:
No hi ha muntanya per a ells desconeguda
la seva hisenda i el seu jardí llinden amb Déu.

Sempre us he d’avisar: no us hi apropeu!
M’agrada escoltar les coses com canten.
Les toqueu: i elles són mudes i quietes.
Vosaltres em mateu totes les coses.